¡Por unas felices fiestas y por un 2011 de avances hacia la igualdad!

Amigas y amigos,

 

Para HOMES IGUALITARIS (Ahige Catalunya) este año ha sido un año de consolidación, por las actividades que hemos llevado a cabo, por los proyectos que hemos impulsado y por la amplición de la red de amistades que hemos tejiendo. Y queremos que el año que viene signifique un paso adelante en la superación de las desigualdades de género.

Para esto, sin embargo. necesitaremos de la complicidad de todas y de todos vosotros. Hay muchos obstáculos al avance hacia la igualdad. Las últimas medidas del gobierno, suprimiendo el Ministerio de Igualdad, el teléfono de atención a hombres y la ampliación del permiso de paternidad a cuatro semanas nos hacen ver que vivimos una etapa de retrocesos en esta materia. La falta de una apuesta decidida para llevar adelante políticas de igualdad dirigidas a hombres nos parece un error muy grave. Desde nuestra convicción, con vuestro apoyo, intentaremos seguir adelante, desde una perspectiva integral de género que contemple la implicación de hombres y mujeres en la consecución de una sociedad igualitaria. Y lo haremos con ilusión y alegría, a pesar de las dificultades, como muestra el mural que hemos hecho en grupo de hombres y que os enviamos con nuestros mejores deseos.

POR UN AÑO 2011 LLENO DE IGUALDAD Y DE ARMONÍA ENTRE HOMBRES Y MUJERES.

Anuncis

Comunicado de AHIGE: La igualdad, cada vez más alejada de los hombres

En las últimas semanas, el gobierno de España ha renunciado a las dos únicas acciones de igualdad dirigidas a los hombres que se han desarrollado en nuestro país a lo largo de su historia.

Primero fue el anuncio de la suspensión de la ampliación del permiso de paternidad a 4 semanas. Y acto seguido, la desaparición del teléfono de información para hombres que, apenas hace un año, había puesto en marcha el entonces Ministerio de Igualdad.

Con estas medidas, España, pionera en los últimos tiempos en políticas de igualdad, se aleja radicalmente de las recomendaciones hechas por los dos organismos internacionales de referencia para nuestro país como son la ONU y la UE, que desde mediados de la década pasada, indican a los gobiernos la clara necesidad de desarrollar políticas de igualdad dirigidas a hombres con el fin de integrarlos en la construcción de sociedades plenamente igualitarias.

Desde AHIGE, Asociación de hombres por la igualdad de género, queremos manifestar nuestro contundente rechazo y pesar por el nuevo rumbo adoptado por el gobierno de España, que significa un revés a las tímidas políticas de igualdad dirigida a hombres: las medidas tomadas constituyen la culminación de los deseos de aquellos sectores que ven la igualdad como un peligro para el mantenimiento del status quo sexista y discriminatorio contra el que trabajamos.

Solicitamos al conjunto de la sociedad española su implicación y apoyo para realizar acciones que lleven al gobierno a comprender la necesidad de la pronta revocación de estas medidas y el inicio de un verdadero desarrollo de políticas de igualdad que desde una perspectiva integral de género, aquella que incluye la necesidad de contar tanto con mujeres como con hombres, nos permitan construir una sociedad donde todas las personas, independientemente de nuestro sexo, convivamos en igualdad de derechos y oportunidades.

Por ello, apoyamos las iniciativas que desde el propio movimiento de hombres por la igualdad ya se han iniciado y nos comprometemos a trabajar en este sentido hasta conseguir el objetivo común de superar la cultura machista, que tanto daño nos hace a mujeres y hombres.

Voltant per Catalunya (activitats de la setmana del dia 25 de novembre)

Aquesta setmana ha estat la setmana del 25 de novembre, dia internacional contra la violència vers les dones.

Ens conviden de molts llocs per anar a fer xerrades. Sempre són dones que ens criden. El dia que des d’un Ajuntament, des d’una associació qualsevol hi hagi homes que ens cridin per anar a fer una activitat, les coses hauran començat a canviar. Ara per ara, és diferent. Ara bé, em dóna el privilegi de conèixer dones estupendes i, de pas, alguns homes també. I de conèixer el país, un país diferent del que surt a les guies turístiques. Un país no pas fet de monuments, sinó de xarxes de relacions. I en aquest sentit, les dones ens porten molt d’avantatge als homes.

Dilluns. Som al Prat. Tinc tertúlia a Ràdio El Prat. M’agrada perquè puc anar-hi en tren, tot mirant el paisatge i badant una mica. Un cop a l’estació, demano a la gent i m’indiquen ràpidament on és la Ràdio. El poble és petit i ràpidament endevino la Casa de la Vila, a tocar de l’estació; al costat hi ha una enorme església moderna que no sé si es deu omplir els diumenges i un petit mercat on anirem a fer el vermut en acabar la tertúlia.
Se’m deu notar la cara de “camaco”, de barceloní despistat per aquestes contrades, perquè la Carme, la tècnica del programa municipal de dones, em reconeix de seguida i em fa aturar quan estic a punt de passar de llarg de la Ràdio. Ai, aquests de la capital! Saludo les contertulianes: totes dones, excepte el presentador del programa: una representant de l’Institut Català de les Dones, Rosa, que porta el programa d’atenció a les dones del poble i la Bàrbara Biglia. La tertúlia va bé. M’assabento que a un poble com aquell hi ha més de 44 dones que enguany han denunciat maltracte i han estat ateses pels serveis socials municipals. Déu n’hi do! Quina feina callada la d’aquestes dones que acompanyen altres dones en aquests tràngols tan difícils! M’alegra sentir que l’Institut Català de les Dones considera fonamental treballar amb els homes.
En acabar, anem a fer un vermut al petit Mercat. Voltades per les olors de les parades, xerro amb la Rosa, que m’explica algunes històries esgarrifoses de les dones que ella atén. De com un home arribava a controlar-li fins al darrer cèntim a la seva dona, arribant a l’extrem que aquesta li havia de demanar 50 cèntims per la maquineta del cafè. I les històries de sevícies sexuals… En fi, la gent passa, coneixen la Rosa i ella els saluda. Commogut pel que m’acaba d’explicar, no puc evitar de pensar que potser algun d’aquests homes que corren pel mercat es comporta així a casa. Però no – em responc – mireu-los, ells fan la compra, ells comparteixen les feines! Em quedo, però, amb el dubte.

Dimarts. Torno a agafar el tren fins a Reus. La Marta m’espera a l’estació. Ella també porta el programa de dones de la ciutat. La tarda és glaçada, però som en aquella hora del capvespre que els anglesos anomenen “entre dos llums”, en què la claror del dia no ha marxat i s’han encès les primeres llums artificials. La tarda és tan diàfana que seria un dia per fer fotos si no tingués altra cosa a fer. Prenem un te al costat de la sala de conferències, que és una prolongació de l’Església. La Marta em demana pel que fem a l’associació i jo li contesto com puc.

La sala s’omple mica en mica, imponent. Correm una cortina com es feia abans al cinema i apareix una pantalla, on es projectarà el meu PowerPoint. Saludo la gent que va venint, gairebé tot dones, a més de la Regidora de participació i ciutadania, que em presentarà i estarà amb mi a la taula. Observo que l’Ajuntament té clara la idea de transversalitat de gènere, perquè entre les persones municipals hi ha alguns càrrecs electes i personal tècnic de diverses àrees.

Entre el públic hi ha una dona ja gran, que se’m presenta com a representant de “avis per la custòdia compartida”. Li adverteixo que avui el tema va de violència masclista, però ella, tan si vull com si no, m’explica el seu problema: té un fill condemnat per maltractador i privat de veure les seves filles. Ella assegura que es tracta d’una falsa denúncia, que els homes com el seu fill estan discriminats per una llei injusta. Li dic que si està segura que la denúncia és falsa, això és un delicte que cal denunciar. Però ella insisteix. Un petit moment que ella em deixa, li explico la postura de la nostra associació sobre la custòdia compartida. Fa de mal veure dones que mantenen aquestes postures neomasclistes. Però, d’altra banda, em dic, quina mare voldria reconèixer que el seu fill maltracta?; quina mare li deixaria de fer confiança?

La xerrada meva va segons el previst. Potser he anat massa de pressa. Tinc ganes d’arribar al col•loqui posterior. M’aixeco de la taula, que em separava una mica del meu auditori i m’hi assec. L’àvia per la custòdia compartida intervé una mica, desqualificant el que jo he explicat, però la gent la coneix i no li fa massa cas. Finalment em quedo amb un parell de nois que tenen interès en col•laborar amb nosaltres: un, l’Alberto, que ja havia vingut a la roda d’homes de Tarragona del 21 d’octubre; l’altre, Paco, em dóna la seva adreça-e i quedem per després del pont. No és el primer cop que, quan he plantejat el tema en un lloc, sorgeixen alguns homes interessats en formar un grup a la localitat. En acabar, una dona en diu a cau d’orella. “Us adoneu que sou uns trencadors?”

Dimecres. En cotxe a Barberà del Vallès. Un grup de dones, dones.com, ens han convidat. Són dones de totes les edats i de tots els sectors socials; són una cinquantena i n’hi ha que parlen millor català i n’hi ha que els costa. Estan en contacte amb la Plataforma contra les violències de gènere i amb molts altres moviments feministes. Em diuen que han cridat els homes del seu entorn, però de fet no en ve cap. Apartem la taula, fem una rotllana i xerrem de com es veuen elles i els homes del seu voltant. Deixo de banda el meu PowerPoint i responc com puc les seves qüestions. Una pregunta queda, però, en l’aire: “on són els homes?” Alguns indicis: em diuen que al poble predomina un tipus d’home molt tradicional i m’expliquen que fins i tot homes professionals fan comentaris misògins. No sé si serà veritat, perquè no n’ha vingut cap.

Ens allarguem més del compte, unes dues hores. Hi ha molta calidesa en aquestes dones. N’hi ha una que abraça tothom i també a mi em fa una abraçada molt llarga donant-me les gràcies. Em comenta que el seu marit mai l’abraça i que el més que ell fa és parar la galta quan ella li fa un petó. No, si no sabem els homes el que ens perdem!

Dijous. Dia contra la violència masclista. Ens han convidat de Torrelles de Llobregat i commemorarem amb la gent del poble la diada. Anem Jorge i jo en cotxe. És negra nit i pels revolts que porten al poble ja circula poca gent. Però quan aparquem i anem al centre, la gent ens saluda. Allà es veu que tothom es coneix i es saluda. Són avantatges de poble; o potser desavantatges?
El poble està presidit per la torre de l’església il•luminada i, al seu voltant, l’ajuntament no gaire il•luminat. Serà davant de la casa de la Vila on farem l’encesa d’espelmes en commemoració de les dones assassinades. Allà trobem l’Ofèlia i altres dones que ho estan preparant tot, música inclosa. Amb un cert retard sobre l’horari previst (això és un poble, ens diuen) va venint gent. Molta gent per a un poble no massa gran. Comenten que hi ha una moguda de dones molt maca: n’hi ha més de 300 associades, més que els homes associats en grups igualitaris a tota Espanya! Sense comentaris.
La cerimònia és molt senzilla però emotiva: lectura de manifest, lectura de poemes, encesa d’espelmes, rotllana de mans i minut de silenci. Ens crida l’atenció que hi ha relativament bastants homes. Entre la gent assistent, els amics Vanessa i Àlex, de Sakura Onna.
Ens traslladem a la Biblioteca. Som més de cent persones i manca espai. I això que són quarts de deu de la nit! Ens presentem i proposem el debat que farem: “què guanyen els homes amb la igualtat?”. Formem un grup d’homes i –és clar- un grup més nombrós de dones. Debatem per separat i després fem la posada en comú. Observo que els homes presents en general han fet ja una reflexió sobre la masculinitat, perquè reconeixen (excepte un parell de nois, cosa curiosa) la desigualtat que pateixen les dones, parlen de fer un treball personal… I algú es vol posar en contacte amb nosaltres. Realment, com deia una dona després, Torrelles és un poble molt modern!

 

A la posada en comú hi ha bastants coincidències entre el que ha sorgit dels dos grups. I el debat, amb tanta gent, flueix prou bé. Quedem per continuar-lo en una altra ocasió perquè ja s’han fet gaire bé les 11 de la nit. Quan tornem a Barcelona, gairebé la mitjanit del 25 de novembre, ens sentim cansats, però satisfets. Mica en mica, el missatge igualitari va calant, però fins ara són les dones principalment qui el reben. Queda en peu la pregunta: com arribem a la resta d’homes? Realment estem assistint a l’aflorament d’un moviment o encara ens queda molt camí per fer?

Juanjo Compairé

Tertúlia amb l’Anna Maria Vidal

Dijous dia 9 de setembre va tenir lloc una tertúlia, al local d’HOMES IGUALITARIS. En aquest cas, la va dirigir Anna Maria Vidal, coneguda periodista, dramaturga i especialista en comunicació i assessora en processos de creixement personal.

Interessada en el fenomen dels grups de paraula, és autora, entre altres obres, de “Diálogos vitales” (Ed. Icaria) sobre els cercles d’homes i de dones. Traduí, també, el llibre de Patrick Guillot, “Cuando los hombres hablan”, sobre els grups d’homes en la francofonia.

També experta en temes de comunicació, és autora del llibre “La autoridad natural” (Ed. Icaria).

Les nombroses persones assistents a la tertúlia van debatre sobre la necessitat de canviar el paradigma de comunicació entre les persones i entre homes i dones. Es tracta de passar des d’un model basat en la rivalitat, la imposició i la malfiança en un altre que es basi en la cooperació, en l’horitzontalitat, l’escolta activa, la co-creació, l’obertura empàtica a l’altre.

Per tot això és imprescindible un treball personal de connexió amb un mateix /amb una mateixa fet en relació, en què els cercles d’homes i de dones són una peça molt important.