Taula rodona al Prat de Llobregat: El Prat lliure de violència vers les dones, una qüestió de drets

El passat dijous dia 2 de desembre de 2010 va tenir lloc a Cases d’en Puig, al Prat de Llobregat, una xerrada emmarcada dins de les activitats promogudes amb motiu del dia 25 de novembre. En aquesta xerrada, que va tractar de situar el problema de la violència masclista i de veure, des de les diferents entitats convidades, com podem lluitar contra aquest problema social, van intervenir les següents entitats: El Safareig de Cerdanyola del Vallès (grup de dones feministes de Cerdanyola), Homes Igualitaris AHIGE Catalunya (associació d’homes per la igualtat de gènere), el Circuit Local del Prat de Llobregat per a la prevenció i l’actuació contra la violència masclista, i el SIAD (Servei d’Informació i Atenció a les Dones) del Prat de Llobregat.

En primer lloc va començar parlant la Lídia Vaquero Merediz, sociòloga, consultora en atenció i co-directora de El Safareig. Va ser una bona intervenció, sobretot perquè donà molta importància al fet que el masclisme no és quelcom genètic, que la violència no coneix de classes socials, i que s’ha de fomentar el camí de l’empoderament  de la dona per a que ella es vegi capaç de sortir del problema.

Exactament, tothom ha de coincidir en que el masclisme no és natural i s’ha de començar a d’ensenyar als nens i nenes que la desigualtat no és quelcom genètic, natural de l’espècie humana, i que tothom ha de tenir les mateixes oportunitats malgrat la diferenciació sexual i/o de gènere (és a dir, malgrat ser mascle heterosexual, homosexual, bisexual o asexual, o ser femella heterosexual, homosexual, bisexual o asexual). Aquesta és la idea de la desnaturalització de l’estructura masclista imperant i de naturalitzar la igualtat.

També, penso, és veritablement encertada la idea que s’ha de donar força a la dona per a que ella es vegi capaç de lluitar. Això, en canvi, no és el que han promogut lleis com la Llei de 2004 de Violència de Gènere, o el Codi Penal espanyol, ja que en molts casos la dona s’ha trobat que ha passat d’estar en mans de l’home a estar en mans de l’Estat. Tant és així que en algunes ocasions, una dona que voluntàriament ha volgut, per exemple, interrompre alguna mesura provisional acordada pel jutge, no només no se li ha permès, sinó que ha estat acusada com a partícip d’un delicte per trencar aquesta mesura provisional (tenint en compte que l’autor del delicte seria l’home). En canvi, l’home acusat per violència de gènere i condemnat a presó sembla tenir la capacitat d’escollir, per exemple, si sotmetre’s a teràpia o no. Aquest és també un tema interessant, perquè, quina és la raó principal que porta a un presidiari a participar en una teràpia? La voluntat de canviar, o la rebaixa de la condemna per participar-hi? El públic de la taula rodona comenta que molts cops les teràpies dirigides a aquests subjectes no funcionen, i no ho fan perquè molts d’ells només intenten rebaixar la seva pena de presó quan acudeixen a aquestes teràpies. Per tant, potser faria falta un treball de conscienciació molt més intens amb aquests homes?

En altre moment de la xerrada, el nostre company Juanjo Compairé explica de forma introductòria a què es dedica la nostra associació i quins instruments fem servir. Hi ha paraules molt encertades al seu discurs, ja que, tal i com ell diu, la igualtat per als homes no és només una qüestió de solidaritat amb les dones, sinó també una qüestió beneficiària per nosaltres mateixos. Hi ha diversitat de formes de ser home, així que no hi ha motius per a seguir un camí que ens perjudica a tots/es, com ho és el masclisme.

En Juanjo esmenta els recursos i serveis que Homes Igualitaris ofereix als homes i a les institucions que estan contra la violència de gènere, i subratlla la necessitat d’una reflexió i canvi personal dels homes. També fa una petita descripció dels nou tallers que Homes Igualitaris ha fet al Prat durant l’any 2010 (per al 2011 n’hi ha previstos onze). Es titulen “Masclisme, homofòbia i llibertat personal”, i els ha impartit el nostre company Pako Abril. Sobre aquests tallers, en Juanjo descriu les bases pedagògiques, la metodologia emprada i apunta la necessitat que els tallers no es quedin en un acte puntual, sinó que la coeducació esdevingui un eix conductor del currículum dels Centres. Per això caldria un treball conjunt amb el professorat.

Malgrat això, però, què fa que realment les coses no siguin així i que els nens, joves i adults segueixin acollint-se a un tipus de masculinitat masclista? Probablement una de les causes és l’educació i la inexistència de nous models alternatius al model d’home i de jove masclista. Avui dia el nen que triomfa sobre els altres és el valent, el que diu més paraulotes, el jove que més lliga i que més sap de noies. Molts altres han d’escollir, en una edat tan difícil com l’adolescència, entre aquest model ja establert, o un altre tipus de model ambigu y gairebé inexistent. És per això que inclús molts cops, nois que perfectament podrien acomodar-se en un model masculí més igualitari, menys masclista, s’acaben emmotllant dins de l’estructura de la masculinitat hegemònica. En aquest sentit, una dona, mare d’un fill de disset anys i professora de primària comenta que ella veu perfectament el comportament del seu fill i la seva colla d’amics respecte de les dones, i fins i tot, dels nens de l’escola respecte de les seves companyes. De ben segur que això no tindria lloc tan quantiosament si des de la infantesa els nens tinguessin més oportunitats, més camins de formació, més alternatives educativament.

 

La Pilar Martín Gironella, coordinadora del Circuit Local per a la prevenció i l’actuació contra la violència masclista, fa constar al seu discurs el compromís que hi ha de totes les institucions del Prat per a eradicar la violència masclista, i parla d’una actuació des de serveis diferents (entre els quals es troben l’àmbit policial, sanitari, serveis socials, jurídic o l’àmbit d’igualtat efectiva entre dones i homes). Des del Circuit Local per a l’atenció a Dones Víctimes de Violència de Gènere es fa constar que s’ha d’incidir en: la prevenció de la violència, la detecció de la violència, l’atenció a les dones que han patit aquesta violència, i la recuperació d’aquestes dones. Aquest Circuit Local, fa constar la Pilar, també es preocupa dels filles i filles de les dones maltractades, i de les dones amb més vulnerabilitat.

 

 

La Sol Peñalva Acedo, advocada del SIAD del Prat (Servei d’Informació i Atenció a les Dones), ens explica que el SIAD és un servei d’informació i atenció a les dones que té com a finalitat potenciar l’autonomia de la dona, contribuir a la superació de les situacions de desigualtat de gènere i donar resposta a totes les qüestions que tenen les dones respecte d’aquest tema. De fet, aquest és un servei que contempla la Llei catalana 5/2008, del dret de les dones a eradicar la violència masclista. Quin és el sistema d’actuació del SIAD? La Sol comenta que hi ha dues passes: la primera és la que anomena “primera acollida”, en la qual s’atén a la dona segons la necessitat que li hagi portat allà. I la segona pot ser portar la dona al servei jurídic, o/i  al servei d’atenció psicològica, depenent del seu estat i les seves circumstàncies.

La Llei 5/2008 ha estat un gran avenç per a la legislació a Catalunya, en tant que recull coses que la llei estatal encara no ho fa (recull com a violència de gènere, per exemple, les violències econòmica, laboral, o en l’àmbit social que compleixin uns requisits. També recull expressament la violència a les prostitutes i a les transsexuals). Malgrat això, aquesta llei podria haver estat molt millor si per fi s’hagués regulat veritablement la violència de gènere segons el significat del terme “gènere”, ja que, per exemple, no es regula la violència dins d’una parella homosexual, o la violència que pugui exercir una dona vers l’home per raons masclistes. La Sol Peñalva comenta que per a aquests actes el Codi Penal preveu agreujants,  encara que sí seria convenient tractar aquests tipus de violència com violència per raons de gènere, que al cap i a la fi és el que són.

Finalment, podem dir que la taula rodona ha estat una activitat interessant, on hem vist que el Prat del Llobregat fa una gran feina en matèria d’assistència a dones que pateixen la desigualtat per raons de gènere i de promoció de la igualtat. No obstant, tal i com diu la clàssica frase: “la teoria sempre és millor que la pràctica”. Malgrat això, el que no es pot fer és aprofitar aquestes paraules com a excusa per deixar de treballar en quelcom tan important per a la nostra societat. L’atenció a les dones és imprescindible, tant com encoratjar-les per a que elles mateixes lluitin amb la seva pròpia capacitat, i tant com fer un treball de convenciment a la societat per acabar assumint que els homes hem de practicar un altre tipus de masculinitat que sigui igualitària.

 

J.L.Pérez.

Anuncis

Cómo gestionar la rabia: taller en el “Espai Jove” de Castellar del Vallés

 

Juanjo Compairé y yo acudimos el viernes día 3 de diciembre de 2010 a Castellar del Vallés para ofrecer un taller sobre cómo gestionar la rabia en un casal de gente joven. En la sala que han preparado para realizar el taller unos veinte adolescentes (la mayoría chicos) se acaban reuniendo y forman un círculo sentados alrededor de unas colchonetas. En un primer momento parece que va a haber una buena asistencia, pero no pasan ni diez minutos desde que Juanjo empieza con la charla y ya solamente quedan unos cuatro jóvenes (dos chicas y dos chicos), a los que se suman tres monitores del “Espai Jove” y nosotros dos. Parece sorprendente, pero ya no sorprende tanto: es lo que suele pasar, por desgracia. La gran mayoría de desertores son jóvenes varones. Por tanto, pocos quedan en la sala finalmente. Los monitores sienten también que se haya producido esa fuga. La cuestión aquí es la de siempre: ¿Por qué a los hombres (ya sean jóvenes o no) no les interesa hablar de sí mismos, tratar sus problemas, expresar lo que sienten? Al fin y al cabo, un taller donde se intenta enseñar a gestionar la rabia es un instrumento que ayuda a manejar lo que puede llegar a ser un problema muy grande: la agresividad. ¿A caso sienten los jóvenes que ellos realmente no tienen este problema, o que esto no es un problema, sino una cosa que tienen todas las personas, y sobre todo los hombres?

El taller transcurre con pocas personas, pero según lo esperado. Intentamos que cada uno de los asistentes se concentre en una experiencia de sus vidas que les haya provocado frustración y rabia, y  cuando ya tod@s han comentado su experiencia, llega el momento de cerrar los ojos y sentir ese sentimiento de frustración y de rabia por dentro. ¿Dónde se coloca ese sentimiento de rabia dentro de cada cuerpo? ¿En el pecho, en la garganta? ¿Tal vez en los brazos y en las manos intentando salir en forma de golpe? Parece ser que los varones, en general, sienten la rabia y la frustración de una manera diferente a las mujeres, porque los jóvenes varones, en general, muestran signos de querer expresar la rabia de una forma agresiva, violenta hacia el exterior. Necesitan resarcirse pisando fuerte y mostrando que ellos están ahí, por encima. Por el contrario, las mujeres parecen no sentir esa necesidad: las tres chicas que allí se encuentran coinciden en expresar que a ellas no les es necesario exteriorizar así la rabia.  En este ejercicio, por tanto, vemos claramente lo que siempre se ve en este tipo de talleres: las mujeres y los hombres canalizamos la rabia de forma diferente. Pero la clave no es, para nada, quedarnos con esa afirmación como una conclusión final, sino preguntarnos: ¿Qué nos lleva a hombres y mujeres a no actuar del mismo modo, por lo general, en este aspecto? Pues es lógico pensar que sea el hecho de que el hombre necesita siempre mostrar que es un hombre, que está por encima de todo, y que nada ni nadie le puede molestar. Obviamente, no todos los hombres actúan violentamente, o “tan violentamente”, al igual que no todas las mujeres canalizan su rabia de una forma no violenta. Estamos hablando de que, realizando una comparación entre ambos, resulta que el porcentaje de hombres que responden de forma agresiva a la rabia y a la frustración es mayor que el número de mujeres. De hecho, debemos tener en cuenta que patologías como la depresión (que sería el ejemplo de sentimiento de frustración llevado al extremo), que suelen darse más en mujeres que en hombres, no dejan de ser una reacción violenta contra uno mismo. Por tanto, cuando decimos que generalmente las mujeres canalizan la rabia y la frustración de una manera no violenta o menos violenta que los hombres, no nos estamos refiriendo a los casos en que aparecen síntomas depresivos, en tanto que, como hemos dicho, eso sería otra forma más de violencia (la autoviolencia).

En este taller nos ha sorprendido, sobre todo, las respuestas de un niño de trece a cómo canalizar la rabia y la frustración. Ese niño, al que llamaremos A., nos explica su historia, y la representamos teatralmente para observar qué es lo que sucede, y qué es lo que debería suceder.

–          Persona que se siente frustrada a partir de una serie de sucesos de agresión física y verbal por parte de un compañero de clase: A. ha sufrido la agresión de un compañero durante años. En la representación de la agresión, el chico está caminando y el agresor pasa por delante de él, se tropieza con una raíz de un árbol que sobresale del suelo y se cae. Luego se levanta y arremete contra A., culpándole y agrediéndole. A. se tapa para defenderse, pero es lo único que puede hacer.

Una vez representada la situación, preguntamos a A. cómo hubiera querido que acabara todo, qué le gustaría haber hecho. En este caso A. habla de dos posibles finales. Uno de ellos es un final en el que A., cuando su agresor se cae y quiere agredirle, puede explicarle que él no ha sido, y le pregunta si se ha hecho daño, ofreciéndole la mano para ayudarle a levantarse. El segundo final que comenta con nosotros es que, ante esa situación de violencia, hubiera querido tumbar en el suelo al agresor, paralizarle con una llave de artes marciales y decirle que no volviera a agredirle nunca más. Sin embargo, observamos que entre ambos finales A. hace más hincapié en el segundo.

Cuando A. representa esa situación nos damos cuenta de que hay muchas otras cosas dentro de este chico. Intentamos que se exprese desde dentro, y que si quiere gritar, que grite. Pero el joven dice que él ya no siente ese tipo de rabia; que intenta dar la espalda a todo tipo de agresión (ya sea física o verbal). Nos cuenta que suele sufrir insultos, que los de su clase suelen apartarlo y que por eso suele juntarse con gente más mayor. Incluso nos explica su idealización de Colombia, país al que ha ido en dos ocasiones y donde ha notado esa hermandad y familiarización que existe en la mayoría de países de la América Latina, contrariamente a lo que le sucede aquí. “Allí –explica- no conocía a nadie la primera vez que fui, y cuando volvía hacia España había un montón de niños que se amontonaban para despedirse de mí”. A. habla mucho, se nota que necesita expresarse, desahogarse de una manera o de otra. Es como si normalmente no tuviera la oportunidad de expresarse con tanta claridad.

Sin embargo, parece que el joven ha encontrado una forma de canalizar esa rabia, o cuanto menos, de evitarla, y dicha forma es la ignorancia, o como él dice, “si paso por un sitio por donde me insultan, me doy la vuelta y me voy”. Pero, ¿es esa realmente una manera oportuna de desviar ese sentimiento? Parece que a corto plazo sí, pero, ¿a largo plazo? Debemos tener en cuenta que el ignorar los insultos no quiere decir que éstos no nos hagan daño. Muchas veces uno ignora exteriormente las cosas malas, pero las acumula interiormente, lo que responde a una autoagresión. Algunos monitores del “Espai Jove” opinan que debería enfrentarse a sus miedos, plantar cara a esos insultos y detenerlos. Pero, ¿qué quiere decir enfrentarse a sus miedos? Muchos hombres entienden que dar la cara contra el miedo es la mejor solución. Parece que aquella frase de “mirar al miedo a la cara” sigue en pie, y parece claro que en muchos casos enfrentarse a los problemas es la solución más difícil, pero la más beneficiosa. Pero, ¿cómo debemos enfrentarnos al miedo, o a la rabia, o a la frustración? Es muy importante decir que no todo enfrentamiento ha de ser violento; que se pueden encarar los conflictos desde una perspectiva pacífica con el exterior y con nuestro interior;  y que, por supuesto, la única forma de expresar la rabia no es, como solemos pensar, “chillar y pegar golpes”. ¿Cuántos artistas han hecho de la rabia obras magníficas que han acabado convirtiéndose en parte de nuestra historia?

Cuando cambio yo, cambia el mundo.

J.L.Pérez

 

__________________________________________

Primera imagen: www.castellarvalles.cat.

Segunda imagen: La rabia, de Adrián Ferrero.

Tercera imagen: Frustración, de Ximena Ross Morrey Pérez.

Cuarta imagen: Saturno devorando a sus hijos, de Francisco de Goya.

Visita a Torrelles

Dijous passat, dia 25 de novembre, en Juanjo Compairé i jo vam assistir a l’encontre de dones i homes que va tenir lloc a Torrelles de Llobregat amb motiu del dia contra la violència de gènere.

Torrelles de Llobregat és un municipi  de caràcter eminentment agrícola, de la comarca del Baix Llobregat, amb una superfície de 13’6 km quadrats i amb una població d’entre 4500 i 5000 habitants. Però Torrelles de Llobregat és diferent, perquè, quin poble d’aquestes característiques té una associació de dones que lluiten per la igualtat amb aproximadament tres-centes membres? L’associació de la qual parlo és l’Associació de Dones Pla de les Bruixes, i la formen un gran nombre de dones que des de 1996 es troben i actuen per compartir i contrastar el seus neguits i afinitats: organitzen les Jornades del Dia de la Dona, jornades sobre la salut de la dona, xerrades, conferències, etc.

Així dons, en Juanjo i jo ens vam trobar molt còmodes. Semblava que Torrelles era un lloc avançat als altres, un lloc on ja s’ha treballat seriosament el tema de la igualtat i el tema del canvi dels homes. De fet, el que més ens va sorprendre va ser la quantitat d’homes que van participar a l’encesa d’espelmes i a la xerrada-debat posterior (no era un gran nombre, però sí comparativament amb la quantitat que hi sol ser).

L’activitat que allà se’ns demanava fer era, doncs:

–          Participar en l’encesa d’espelmes i en el minut de silenci.

–          Conduir una xerrada-debat que portava com a títol: Què guanyem els homes amb la igualtat?

 

 

 

 

 

 

Sobre la primera activitat, només haig de dir que, tenint en compte el fred que feia i l’hora que tocava (gairebé les nou de la nit), van ser moltes i molts els veïns que es van oferir a encendre una espelma per cada víctima morta a mans de la seva parella, i que després van participar en una gran rotllana que ocupava tota la plaça de l’Ajuntament per guardar un minut de silenci. Malgrat el fred imperant, tot plegat va constituir una situació d’una calidesa espiritual profunda. La llum de les espelmes, la música tranquil·la de fons, el poema que l’Ofèlia (una de les encarregades de l’acte) anava llegint mentre que entre totes i tots homenatjàvem les dones que pateixen aquesta malaltia social que és la violència masclista, etc. A més, va ser bonic trobar-nos amb la Vanessa i l’Àlex, membres de l’associació Sakura Onna i bona companyia d’Homes Igualitaris. Ella i ell, amb la seva presència, també volien dir la seva.

Després d’aquest emotiu acte, tothom va quedar convidat a assistir a la segona activitat de la nit: una xerrada-debat amb motiu d’una qüestió dilemàtica i interessant: Què guanyem els homes amb la igualtat. Era la meva primera xerrada com a membre de l’associació, i tenir en Juanjo al costat em va ajudar molt. Gairebé tothom es va apropar a la sala d’actes de la Biblioteca del poble, fins que ja no hi cabia una agulla. Va ser llavors quan en Juanjo va començar la xerrada, presentant-nos a nosaltres mateixos (va ser graciós que en Juanjo fos el més vell de l’associació, i jo el més jove, amb quaranta anys de diferència. La gent va quedar sobtada!), i presentant Homes Igualitaris: els seus ideals, què es vol, què es fa, etc. Després d’això vam explicar com aniria la dinàmica: ens separaríem en un grup d’homes i un grup de dones (que, per suposat, seria molt més nombrós), i debatríem sobre tres qüestions:

–          En què notem la desigualtat a la nostra vida quotidiana?

–          Què hauríem de fer els homes per solucionar els problemes de desigualtat que es donen a la vida quotidiana?

–          Què guanyaríem els homes si ho féssim?

Després d’aquesta divisió en dos grups, ens reuniríem totes i tots i debatríem les diferents respostes a aquestes preguntes.

Malgrat l’opinió d’un home que pensava que no feia falta dividir-nos entre dones i homes per tal de debatre, ja que estàvem defensant la igualtat, i si tots som iguals no feia falta aquesta segregació, ningú més va tenir problemes en seguir les instruccions que en Juanjo va donar (aquest home també ho va fer finalment, tot acceptant l’argumentació d’en Juanjo: desigualtat no vol dir diferenciació. El fet que cerquem la igualtat entre homes i dones no vol dir que no siguem diferents l’un de l’altra).

Després d’una interessant xerrada entre el grup dels homes, i –suposo- entre el grup de les dones, vam ajuntar-nos de nou per posar en comú totes les idees que havien sorgit arran de les tres qüestions que ens havíem de plantejar. No és sorprenent que les respostes anessin pel mateix camí en ambdós grups, com ara veurem.

 

  1. 1. En què notem la desigualtat a la nostra vida quotidiana?

Grup d’homes:

–          Al grup del homes va sortir aquí la idea de les diferències des que som petits. Aquesta desigualtat es nota des de la infantesa. Un home ens explicà que a la seva època era normal que les germanes es quedessin a casa ajudant la mare a fer la feina de la llar mentre que els germans sortien amb els amics fins l’hora de sopar. I això, a l’època de l’adolescència es transformava en que les joves gairebé no podien sortir a la nit, mentre que els joves podien arribar a altes hores de la matinada. Jo, aprofitant que encara tinc recent la meva època d’adolescent (la majoria d’homes sobrepassaven la cinquantena), dono el testimoniatge que, encara que no tant com abans, les diferències entre nens i nenes, nois i noies, segueixen sent molt evidents: nens i nenes encara juguen separats  (sobretot perquè els nens no volen ni que les nenes juguin als seus jocs, ni volen participar dels jocs de les nenes), nois i noies segueixen tenint temps diferents, horaris diferents, tractaments diferents. Encara una noia que té relacions sexuals amb més d’un noi és una “porca”, mentre que el noi que ho fa és un “campió”, “tot un home”.

–          També parlem sobre la desigualtat d’oportunitats, que és altra diferència que, a més, en època de crisi és més evident. Es parla d’una desigualtat d’oportunitats, sobretot, laboralment: una dona que té els mateixos o més estudis que un home, ha de demostrar més que el home per tenir el mateix sou; la promoció d’una dona a nivell intern d’una empresa sempre es veu més frenada que la d’un home.

Grup de dones.

–          Per el que ens diuen, també han fet referència a les tasques de la llar: asseguren que fa falta molt més compromís, més corresponsabilitat.

–          Parlen també de les oportunitats laborals: sous, càrrecs directius, etc. (posen com a exemple les eminents eleccions al Parlamentbde Catalunya: quantes candidates a la Presidència hi ha? Només una. La resta són homes!)

–          Des de la part emocional, també creuen que hi ha diferències: l’home no la viu tant, sembla no interessar-li massa. En canvi, la dona la viu molt més intensament.

  1. 2. Què hem de fer els homes per solucionar els problemes de desigualtat?

Grup de dones.

–          Davant d’aquesta pregunta, les dones diuen que els homes hauríem d’escoltar més. El fet que, encara que sigui de forma inconscient, creiem que la raó és sempre nostra provoca que en molts casos no escoltem allò que les dones diuen. Hem d’aprendre a escoltar.

–          També hauríem de treballar en una reeducació emocional i sentimental. L’home no està educat per cuidar, per tenir cura, per expressar les seves emocions, per reconèixer sense por que estem penedits, per demanar perdó, per plorar, etc.

–          Per això l’home ha d’aprendre, venen a dir les dones, un nou llenguatge emocional.

 

Grup d’homes.

–          Al grup d’homes, en primer lloc ha sorgit la idea del diàleg. De la falta que fa dialogar sobre això com a primera eina per començar a treballar no només amb nosaltres, sinó amb nens i nenes de properes generacions.

–          També parlem de com és de difícil per l’home desvincular-se d’una estructura social plena de privilegis, sense adonar-nos que estem muntats en un cavall de Troia.

–          Parlem, com també ho han fet les dones, de com és d’important que els homes comencem a fer un treball d’introspecció, un treball de reflexió des de dins amb el qual desaprenguem el que ens han ensenyat i deixem pas a una manera de veure el món més relacionada amb les paraules sentiment, família, llar, igualtat, emocions, etc.

–          Surt la idea que hem de desnaturalitzar l’estructura masclista, que fins ara s’ha vist com quelcom normal, natural. Sempre s’ha entès que el fet que la dona treballés menys que l’home i cobrés menys tenia sentit (havia de cuidar dels fills, dels avis i de la llar). També s’ha entès normal que els directius i responsables de les empreses siguin homes (una dona es queda embarassada i no pot exercir la seva professió amb normalitat). També s’ha entès normal que els gais tinguessin les mateixes desavantatges que les dones (perquè no son homes de veritat). Per tant, al grup dels homes acabem concloent que això s’ha entès sempre normal per l’interès  del mascle, i que s’ha de desmuntar aquesta idea, i aquesta és una feina on l’home ha de participar moltíssim.

 

  1. 3. Què guanyaríem els homes si ho féssim?

Grup de dones.

–          Les dones pensen que els homes guanyaríem en comunicació.

–          També pensen que tindríem una vida afectiva millor.

–          Les dones se sentirien millor amb elles mateixes, mostrarien major receptivitat cap a l’home (fins i tot – diuen les dones- en l’aspecte sexual).

–          Es reduiria el nombre de discussions i conflictes, sobretot por haver guanyat en capacitat de comunicació i comprensió.

–          En general, guanyaríem en benestar i en qualitat de vida.

–          Tot això comportaria no només un canvi personal o familiar, sinó un canvi a nivell social i polític (per exemple, ressalten, hi hauria una millor política, enfocada des d’un prisma igualitari).

Grup d’homes.

–          Els homes pensem que la resposta a aquesta pregunta es fruit d’un efecte dominó inevitable: baixar-nos del cavall dels privilegis ens portarà a reflexionar sobre què hem de fer, i prendre mesures en aquest aspecte ens portarà finalment a gaudir d’una vida millor.

–          Parlem de moltes coses de les que també han parlat les dones. Fem referència al l’harmonia. Els homes guanyaríem harmonia amb nosaltres mateixos i amb la resta de persones.

–          Pensem que acabaríem per naturalitzar allò que és realment natural: que abans de ser homes heterosexuals, homosexuals, bisexuals o asexuals, dones heterosexuals, homosexuals, bisexuals o asexuals,  o transsexuals, som persones, i per tant, malgrat les nostres diferències, ningú és millor que l’altre/a com a conseqüència del sexe i/o del gènere.

 

Després de posar en comú tot això, debatem una mica segons les nostres idees personals i també, en el cas d’en Juanjo i de mi mateix, segons els ideals d’Homes Igualitaris. Em sobta que hi ha alguna dona que diu que parlar d’una diferenciació entre els nens i les nenes i entre els joves i les joves ha quedat una mica antiquat, perquè, diu, ja no és així. La Vanessa, membre de l’associació Sakura Onna, fa tallers i xerrades amb joves i expressa que no és així: sí que es nota una diferència entre uns i altres. Jo, que no fa molt que vaig passar la meva etapa d’adolescent, recolzo la idea de la Vanessa: en moltes situacions m’he vist obligat a seguir un rol masclista per tal de no quedar apartar o ser insultat. I és sorprenent, perquè una dona em diu que pot ser que a la meva família potser som antiquats quan dic que a casa meva la feina de la llar (salvant que el meu pare ajuda bastant en comparació a molts altres homes) la fa la mare. Realment a casa meva som uns antiquats? Desgraciadament, les estadístiques diuen que no, que això està a l’ordre del dia. Les estadístiques diuen, dons, que aquella senyora és massa moderna (tant de bo tothom fos així!).

Finalment, tot conclou amb un pica-pica acompanyat de vi dolç, i amb la sensació que ha estat una estona agradable i fructífera. Fins i tot sembla que a partir de la nostra visita es pot crear un grup de reflexió d’homes a Torrelles, meravellós poble cirerer del qual, sincèrament, no es pot demanar més!

J.L.Pérez

 

______________________________________________________

Primera imatge: www.torrelles-de-llobregat.com

Segona imatge: imatge del dia 25 de novembre de 2010 a l’encesa d’espelmes.

Tercera imatge: Velas, d’Eduald Alabau Selva

Quarta imatge: La tertulia, de José María Pérez Pérez.

Cinquena imatge: imatge del dia 25 de novembre de 2010 a la Biblioteca de Torrelles de Llobregat.

Sisena imatge: Torrelles de Llobregat – Festa de la cirera, Ajuntament de Torrelles de Llobregat.

Voltant per Catalunya (activitats de la setmana del dia 25 de novembre)

Aquesta setmana ha estat la setmana del 25 de novembre, dia internacional contra la violència vers les dones.

Ens conviden de molts llocs per anar a fer xerrades. Sempre són dones que ens criden. El dia que des d’un Ajuntament, des d’una associació qualsevol hi hagi homes que ens cridin per anar a fer una activitat, les coses hauran començat a canviar. Ara per ara, és diferent. Ara bé, em dóna el privilegi de conèixer dones estupendes i, de pas, alguns homes també. I de conèixer el país, un país diferent del que surt a les guies turístiques. Un país no pas fet de monuments, sinó de xarxes de relacions. I en aquest sentit, les dones ens porten molt d’avantatge als homes.

Dilluns. Som al Prat. Tinc tertúlia a Ràdio El Prat. M’agrada perquè puc anar-hi en tren, tot mirant el paisatge i badant una mica. Un cop a l’estació, demano a la gent i m’indiquen ràpidament on és la Ràdio. El poble és petit i ràpidament endevino la Casa de la Vila, a tocar de l’estació; al costat hi ha una enorme església moderna que no sé si es deu omplir els diumenges i un petit mercat on anirem a fer el vermut en acabar la tertúlia.
Se’m deu notar la cara de “camaco”, de barceloní despistat per aquestes contrades, perquè la Carme, la tècnica del programa municipal de dones, em reconeix de seguida i em fa aturar quan estic a punt de passar de llarg de la Ràdio. Ai, aquests de la capital! Saludo les contertulianes: totes dones, excepte el presentador del programa: una representant de l’Institut Català de les Dones, Rosa, que porta el programa d’atenció a les dones del poble i la Bàrbara Biglia. La tertúlia va bé. M’assabento que a un poble com aquell hi ha més de 44 dones que enguany han denunciat maltracte i han estat ateses pels serveis socials municipals. Déu n’hi do! Quina feina callada la d’aquestes dones que acompanyen altres dones en aquests tràngols tan difícils! M’alegra sentir que l’Institut Català de les Dones considera fonamental treballar amb els homes.
En acabar, anem a fer un vermut al petit Mercat. Voltades per les olors de les parades, xerro amb la Rosa, que m’explica algunes històries esgarrifoses de les dones que ella atén. De com un home arribava a controlar-li fins al darrer cèntim a la seva dona, arribant a l’extrem que aquesta li havia de demanar 50 cèntims per la maquineta del cafè. I les històries de sevícies sexuals… En fi, la gent passa, coneixen la Rosa i ella els saluda. Commogut pel que m’acaba d’explicar, no puc evitar de pensar que potser algun d’aquests homes que corren pel mercat es comporta així a casa. Però no – em responc – mireu-los, ells fan la compra, ells comparteixen les feines! Em quedo, però, amb el dubte.

Dimarts. Torno a agafar el tren fins a Reus. La Marta m’espera a l’estació. Ella també porta el programa de dones de la ciutat. La tarda és glaçada, però som en aquella hora del capvespre que els anglesos anomenen “entre dos llums”, en què la claror del dia no ha marxat i s’han encès les primeres llums artificials. La tarda és tan diàfana que seria un dia per fer fotos si no tingués altra cosa a fer. Prenem un te al costat de la sala de conferències, que és una prolongació de l’Església. La Marta em demana pel que fem a l’associació i jo li contesto com puc.

La sala s’omple mica en mica, imponent. Correm una cortina com es feia abans al cinema i apareix una pantalla, on es projectarà el meu PowerPoint. Saludo la gent que va venint, gairebé tot dones, a més de la Regidora de participació i ciutadania, que em presentarà i estarà amb mi a la taula. Observo que l’Ajuntament té clara la idea de transversalitat de gènere, perquè entre les persones municipals hi ha alguns càrrecs electes i personal tècnic de diverses àrees.

Entre el públic hi ha una dona ja gran, que se’m presenta com a representant de “avis per la custòdia compartida”. Li adverteixo que avui el tema va de violència masclista, però ella, tan si vull com si no, m’explica el seu problema: té un fill condemnat per maltractador i privat de veure les seves filles. Ella assegura que es tracta d’una falsa denúncia, que els homes com el seu fill estan discriminats per una llei injusta. Li dic que si està segura que la denúncia és falsa, això és un delicte que cal denunciar. Però ella insisteix. Un petit moment que ella em deixa, li explico la postura de la nostra associació sobre la custòdia compartida. Fa de mal veure dones que mantenen aquestes postures neomasclistes. Però, d’altra banda, em dic, quina mare voldria reconèixer que el seu fill maltracta?; quina mare li deixaria de fer confiança?

La xerrada meva va segons el previst. Potser he anat massa de pressa. Tinc ganes d’arribar al col•loqui posterior. M’aixeco de la taula, que em separava una mica del meu auditori i m’hi assec. L’àvia per la custòdia compartida intervé una mica, desqualificant el que jo he explicat, però la gent la coneix i no li fa massa cas. Finalment em quedo amb un parell de nois que tenen interès en col•laborar amb nosaltres: un, l’Alberto, que ja havia vingut a la roda d’homes de Tarragona del 21 d’octubre; l’altre, Paco, em dóna la seva adreça-e i quedem per després del pont. No és el primer cop que, quan he plantejat el tema en un lloc, sorgeixen alguns homes interessats en formar un grup a la localitat. En acabar, una dona en diu a cau d’orella. “Us adoneu que sou uns trencadors?”

Dimecres. En cotxe a Barberà del Vallès. Un grup de dones, dones.com, ens han convidat. Són dones de totes les edats i de tots els sectors socials; són una cinquantena i n’hi ha que parlen millor català i n’hi ha que els costa. Estan en contacte amb la Plataforma contra les violències de gènere i amb molts altres moviments feministes. Em diuen que han cridat els homes del seu entorn, però de fet no en ve cap. Apartem la taula, fem una rotllana i xerrem de com es veuen elles i els homes del seu voltant. Deixo de banda el meu PowerPoint i responc com puc les seves qüestions. Una pregunta queda, però, en l’aire: “on són els homes?” Alguns indicis: em diuen que al poble predomina un tipus d’home molt tradicional i m’expliquen que fins i tot homes professionals fan comentaris misògins. No sé si serà veritat, perquè no n’ha vingut cap.

Ens allarguem més del compte, unes dues hores. Hi ha molta calidesa en aquestes dones. N’hi ha una que abraça tothom i també a mi em fa una abraçada molt llarga donant-me les gràcies. Em comenta que el seu marit mai l’abraça i que el més que ell fa és parar la galta quan ella li fa un petó. No, si no sabem els homes el que ens perdem!

Dijous. Dia contra la violència masclista. Ens han convidat de Torrelles de Llobregat i commemorarem amb la gent del poble la diada. Anem Jorge i jo en cotxe. És negra nit i pels revolts que porten al poble ja circula poca gent. Però quan aparquem i anem al centre, la gent ens saluda. Allà es veu que tothom es coneix i es saluda. Són avantatges de poble; o potser desavantatges?
El poble està presidit per la torre de l’església il•luminada i, al seu voltant, l’ajuntament no gaire il•luminat. Serà davant de la casa de la Vila on farem l’encesa d’espelmes en commemoració de les dones assassinades. Allà trobem l’Ofèlia i altres dones que ho estan preparant tot, música inclosa. Amb un cert retard sobre l’horari previst (això és un poble, ens diuen) va venint gent. Molta gent per a un poble no massa gran. Comenten que hi ha una moguda de dones molt maca: n’hi ha més de 300 associades, més que els homes associats en grups igualitaris a tota Espanya! Sense comentaris.
La cerimònia és molt senzilla però emotiva: lectura de manifest, lectura de poemes, encesa d’espelmes, rotllana de mans i minut de silenci. Ens crida l’atenció que hi ha relativament bastants homes. Entre la gent assistent, els amics Vanessa i Àlex, de Sakura Onna.
Ens traslladem a la Biblioteca. Som més de cent persones i manca espai. I això que són quarts de deu de la nit! Ens presentem i proposem el debat que farem: “què guanyen els homes amb la igualtat?”. Formem un grup d’homes i –és clar- un grup més nombrós de dones. Debatem per separat i després fem la posada en comú. Observo que els homes presents en general han fet ja una reflexió sobre la masculinitat, perquè reconeixen (excepte un parell de nois, cosa curiosa) la desigualtat que pateixen les dones, parlen de fer un treball personal… I algú es vol posar en contacte amb nosaltres. Realment, com deia una dona després, Torrelles és un poble molt modern!

 

A la posada en comú hi ha bastants coincidències entre el que ha sorgit dels dos grups. I el debat, amb tanta gent, flueix prou bé. Quedem per continuar-lo en una altra ocasió perquè ja s’han fet gaire bé les 11 de la nit. Quan tornem a Barcelona, gairebé la mitjanit del 25 de novembre, ens sentim cansats, però satisfets. Mica en mica, el missatge igualitari va calant, però fins ara són les dones principalment qui el reben. Queda en peu la pregunta: com arribem a la resta d’homes? Realment estem assistint a l’aflorament d’un moviment o encara ens queda molt camí per fer?

Juanjo Compairé