DE PATERNITATS

De paternitats

Per Roger Gras Pacheco -Juny 7, 2019

Roger Gras Pacheco és llicenciat en Història per la UAB, pare de tres nens (el darrer des de fa uns dies). Està vinculat a Homes Igualitaris d’ençà una dècada. És amant de la lectura, el cinema i les arts i historiador ocasional dels marges.

A escassos dies d’acollir amb la meva companya el nostre tercer fill, amb el seu naixement, un nou acte d’amor i de benvinguda a aquest món fràgil que ens hem construït, m’atreveixo a escriure unes poques paraules sobre el “ser pare” avui.

Ahir mirava novament amb Bruno, el gran que ja compta 8 anys, Peter Pan. Nins que no volen deixar de ser-ho. Que lluiten vers el món rígid dels adults. Contra la fi de la imaginació en la vida, els somnis i la fantasia.

Un terme m’assalta: “adultocràcia”. La mesura d’un criteri. Que imposa una manera de ser, de parlar i d’ordenar. Em pregunto si esdevenir pare té alguna relació amb aquest concepte. Deixar de ser, per passar a ser. Responsable, atent, present i referent en la vida d’un altre. Contemplo aquesta idea per fer-la meva. Cerco els meus referents masculins. Quin millor que el mateix pare? Brollaran ferides quan contempli la mirada, que tot ho abasta i tot ho explica, dels meus fills? Com s’aprèn a ser guia, a acompanyar, a ser i estar present sempre que l’altre, que és part de tu, però que alhora l’has d’ajudar que no ho sigui, et requereixi, et necessiti?

Torno al present, al dia a dia, d’equilibris inestables.

INTENTO NO SER AUTORITARI AMB ELS NINS, POSAR LA MEVA MIRADA ALS SEUS ULLS, DOBLEGAR ELS GENOLLS PER PARLAR I ESCOLTAR ENTRE IGUALS.

Intento no ser autoritari amb els nins, posar la meva mirada als seus ulls, doblegar els genolls per parlar i escoltar entre iguals. Complexa tasca, que no passa pel racional, sinó pel que un pot assumir. Cuidadors que han de ser cuidats a la recerca d’espais propis. Gaudir d’un temps preciós, compartit sempre, però solitari i plaent quan sigui necessari. Cercar i trobar moments per a tots i per a un.

Portar una vida al món és un acte irreversible. Mostrar-se i ser vulnerable. A les pors, a les incerteses i saber i constatar que, només es pot transmetre des de l’amor i la serenor. Sense crits, sense rancúnies.

El moment d’acollida d’un nadó és especialment transcendent en la ubicació de cada adult de la unitat familiar. Respectar el vincle instintiu entre mare/fill, assegurar que la lactància prosperi en harmonia entre els dos, guarir, acompanyar i explicar als altres germans la nova realitat. El meu paper “secundari”, realment no ho és: mantenir l’ordre i neteja de la llar, dur als nins a les seves activitats diàries, abastir d’aliments, cuinar…

EL MOMENT D’ACOLLIDA D’UN NADÓ ÉS ESPECIALMENT TRASCENDENT EN LA UBICACIÓ DE CADA ADULT DE LA UNITAT FAMILIAR.

Com ser pares avui? Cuidem més que abans? Sento que hem “evolucionat” amb drets adquirits. Se’ns garanteix una baixa de paternitat, dos mesos actualment. Què fem amb aquests dies? Juguem un paper pro-actiu en l’escolta i la cura? Sabrem renunciar a no ser protagonistes d’aquests instants? Cuidar sento que sempre és allò invisible. El detall que ens fa el dia a dia més suportable. Més càlid. Amorós. No es pot obligar a ningú a cuidar a l’altre. Per això, perquè es tracta de sostenir, escoltar i estar atent a les demandes.

El fet biològic no és intranscendent. Jo home, no sento que el nouvingut “sigui present”, contemplo la panxa de la meva companya, com creix, els moviments de vida de la criatura que duu dins, però la “meva vida” transcorre en el meu imaginari quotidià, amb “normalitat”. El vincle, en canvi, entre mare/nova vida, és carnal i vital. En aquest punt, més teòric potser, és, com afirmava l’amic Guillermo Gorostiza on “la posició del pare és la del tercer que entrarà a formar part del dia a dia en la mesura que la mare el faci present. Curiosament aquest convertir la parella en trio és el que a les criatures els obre el desig per allò social, interessar-se per allò que pot haver-hi més enllà de la mare.” Què sóc jo doncs, una “construcció social”, un subjecte a qui la mare designa, en la mesura que m’implico en la criança del nadó des de l’amor, el respecte i els silencis? Potser sí.

JUGUEM UN PAPER PRO-ACTIU EN L’ESCOLTA I LA CURA? SABREM RENUNCIAR A NO SER PROTAGONISTES D’AQUESTS INSTANTS? CUIDAR SENTO QUE SEMPRE ÉS ALLÒ INVISIBLE.

Abandonar el protagonisme per sostenir un entorn que, a la vegada, ha d’assegurar que el vincle mare/criatura sigui amorós i emocionalment estable.

En el nostre context actual, en una Europa que resta gairebé impassible, que el mar Mediterrani s’hagi convertit en una fossa comuna de persones que fugen de la mort i la barbàrie, on la violència sistèmica és quelcom cada vegada més evident. Ens trobem amb reformes legislatives que, per exemple en el cas de les paternitats ha suposat alguns canvis significatius.

L’OMS recomana (per salut, per vincle afectiu) la lactància materna en un període mínim de 6 mesos. A Espanya, la baixa de maternitat, no s’ha modificat d’ençà de l’any 1979, amb uns quatre mesos irrisoris. Des de l’abril d’aquest 2019, nosaltres, els pares o altres membres de la parella, l’estat ens ha “concedit” de 13 dies a 8 setmanes d’acompanyament. En molt poc temps, se’ns ha incrementat la “baixa” en cas que estiguem cotitzant a la seguretat social, gairebé un 300%. Jo com a pare amb certa i humil experiència, no puc restar impassiu al debat que s’ha generat en el si del feminisme, un “subjecte polític” que als nostres dies i després de molta lluita, és protagonista. Davant aquestes “concessions estatals”, em pregunto el perquè necessitem que l’administració ens organitzi els “tempos” de la criança. Volem que ens diguin quant de temps hem d’estar cada adult amb les nostres criatures? I que aquest temps, com si es tractés d’una “cadena de muntatge”, no es pugui superposar? Qui cuida a qui? I com, si no ens podem trobar?

VOLEM QUE ENS DIGUIN QUANT DE TEMPS HEM D’ESTAR CADA ADULT AMB LES NOSTRES CRIATURES? I QUE AQUEST TEMPS, COM SI ES TRACTÉS D’UNA “CADENA DE MUNTATGE”, NO ES PUGUI SUPERPOSAR? QUI CUIDA A QUI? I COM, SI NO ENS PODEM TROBAR?

Necessitem aquesta regulació? No seria més sa, menys invasiu potser, que cada unitat familiar disposés d’un temps determinat (1 any i mig per exemple) per organitzar-lo al seu antuvi? Essent la mare la que decidís a qui i per a què atorga aquest temps de cura i escolta? És necessari que l’estat, fredament i burocràticament, ens digui quin i quant temps necessitem per sostenir les primeres mirades al món dels nostres nadons?

El debat hi és. Les posicions semblen enrocades i poc proclius al debat, entre ser lobby polític de pressió, i mares i pares que volem mantenir i cuidar el vincle mare/criatura per elegir qui serà el tercer adult en cura (pares, àvies, tiets…) transferint temps de qualitat per ser cuidades.

Doncs si, hom creu que és una “construcció social”.

Què entenc per això? Doncs que en la nostra quotidianitat, en la radiografia social d’amistats dones que són mares, companyes d’escola, d’institut que ens retrobem al cap dels anys ja ben entrats a la trentena, és freqüent que la “figura del pare” sigui absent o que directament no hi sigui, per separació per conflicte, o potser, hom creu això, perquè la mare no l’ha volgut a prop per no sentir-lo capaç de cuidar. Aquí rau la qüestió, la mare, obeint a un instint primari, designa qui serà aquesta persona adulta que “sostindrà” els primers anys de vida de la criatura. Trencant amb models tradicionals, podrien ser més d’una persona adulta, tenint en compte l’avui precari que vivim, en termes laborals i vitals.

Per tant, a grans trets, aquest és el meu paper.

Un nou membre està a punt d’arribar. Més coneixedor dels meus límits, de la necessitat vital de comunicar desitjos amb la meva companya, per mantenir una estabilitat emocional, una alegria fundada en l’amor per acollir una nova vida. Sóc aigua i defujo ser enclusa. Fugiré novament de les soledats de criar en l’individualisme, que ofega i trastorna. Tornaré novament a cercar adultes iguals, per a compartir la joia i la responsabilitat d’acompanyar en el fet de créixer.

(Aquest article va ser publicat originàriament al blog “Aguait“)

Anuncis

X TROBADA CATALANA DE GRUPS D’HOMES, EL PROPER 15 DE JUNY A SANT CUGAT

Amigues, amics,

Com segurament ja sabeu, un parell de cops a l’any ens reunim els grups d’homes per la igualtat de Catalunya. Aquestes trobades serveixen per conèixe’ns, intercanviar experiències i fer projectes comuns. Cada trobada es fa en un lloc diferent, amb la voluntat d’anar bastint una xarxa de relacions entre els diversos grups locals i anar creant-ne de nous.

El matí i migdia del proper dissabte 15 de juny tindrem la X Trobada catalana de grups d’homes per la igualtat a Sant Cugat. Els amfitrions en aquest cas seran els companys socis d’Homes Igualitaris que viuen a Sant Cugat i La Floresta.

Cada trobada gira al voltant d’un tema. En aquest cas, el tema triat és “XARXES I CURES. Eines de comunicació no violenta per a les xarxes socials“. Es tracta de fer una reflexió des d’allò personal sobre com ens cuidem quan ens comuniquem, i especialment si ho fem quan ens comuniquem mitjançant les xarxes socials, on és molt sovint difícil posar-se en el lloc de l’altre, escoltar-se i expressar-se adequadament.

Als homes amics us demanem, doncs, que us inscriviu en la Trobada, adreçant-vos a homesigualitaris@gmail.com, indicant a l’assumpte “X Trobada”, i dient-nos el nom i la localitat on viviu i si us quedeu al dinar de germanor que prepararem.

A les dones amigues us demanem que animeu els vostres companys, amics, coneguts a què s’hi inscriguin. (Pròximament farem una trobada mixta).

Comptem amb vosaltres!

Els vostres companys

HOMES IGUALITARIS (AHIGE Catalunya)

CONVERSA AMB OCTAVIO SALAZAR

Justo Fernández

Octavio Salazar en la presentació del seu llibre “We too” a la llibreria Lluna de Palma de Mallorca

Fer present a Octavio Salazar en aquestes pàgines és una tasca propera, ja ens va oferir un article a la secció Desembolicar. L’autor del llibre #WeToo, presentat a la Llibreria Lluna el passat divendres 10 de maig, té una extensa obra i un compromís ferm en la desconstrucció de la masculinitat. És un home que podem trobar molt sovint parlant, comunicant pensament en aliança amb els feminismes.

El llibre #WeToo parla als més joves. Amb fermesa, amb generositat, amb amor vers totes elles i ells. L’autor ens ajuda a mantenir la confiança. Així i tot, des d’aquesta estimació, adverteix sobre els riscos evidents que atropellen de manera massa comuna els espais de vida personal i comunitària. Ajuda a repassar el que suposen les “manades”, aquestes agrupacions assetjadores, violadores i assassines que reprodueixen els models més violents i criminals, encaminades a mantenir l’esperit de la guerra, del més absolut menyspreu vers les dones, vers les persones LGTBI+, vers aquells que es mostren diferents i diverses.

D’entrada ens aboca el que ve essent un dels lemes més presents a les marxes feministes: “El contrari del feminisme, és la ignorància”. Tota una convidada a endinsar-nos en el que obri el ventall del coneixement, el que ens venen aportant amb els feminismes moltes dones, aspecte oblidat, ocultat, invisibilitzat intencionadament, negat amb virulència, com tenen per costum dur a terme des del poder, per mantenir els àmbits del domini.

Al voltant de la presentació del llibre, Justo Fernández, autor de Diálogos Masculinos i a Mallorca les darreres setmanes, i Pere Fullana, conductor de la secció Desembolicar i de la secció #HomesTransitant a Ona Mediterrània, comparteixen una conversa amb Octavio, sobre el binomi masculinitat-feminitat, els privilegis i les pors. Ens fa una aportació que esdevé fruit de la conversa, de la lectura i el seguiment a les seves obres.

Em fas veure que sents profundament el dolor del terror. I no és tan habitual en un home com desitjaríem. Com reps això?

Quan veig unides, o molt a prop, paraules com amor, dolor i terror, sent una sacsejada per dins que em fa posar-me alerta. Crec que una de les majors dificultats per a la igualtat real, i per tant perquè les dones i els homes puguem habitar un món més feliç que el present, radica en com continuem entenent l’amor, les relacions afectives, i no diguem el sexe… Jo crec que ara com ara, al costat de la dimensió més estrictament política i que té a veure amb el poder, el moll de la desigualtat està aquí, en com entenem les dependències i les cures, les emocions i els cossos. Aquesta és la clau més revolucionària que, per cert, ja la van apuntar fa més d’un segle dones com Alejandra Kollontai.

#HomesTransitant. Homes en trànsit. Elles ens guien. Et sembla bé?

Jo crec que els éssers humans som, jo diria que per naturalesa, éssers en trànsit. Si assumíssim aquesta condició, que suposa entre altres coses eliminar els compartiments estancs que ha creat el sistema sexe/gènere, ens estalviaríem molts problemes. No crec en les identitats, em semblen claustrofòbiques, crec que en les subjectivitats, sempre en moviment.

no perseguesc un home nou, perseguesc acabar amb la masculinitat. En cas contrari, me pareix que correm el risc de continuar prorrogant privilegis, protagonisme i poder.

En aquest sentit, els homes tenim l’enrevessada tasca de desaprendre tot el que el masclisme ens ha anat “ficant en vena” durant segles. Això implicarà un procés, que me fa l’afecte, ens portarà tota la vida. Crec que l’important és estar en aquest procés, viure en aquest gerundi, tenint, clar, consciència de gènere o, millor dit, de les diferències jeràrquiques que suposa el gènere. Ara bé, quan parlem d’un trànsit sembla que sempre hem de tenir com un lloc d’arribada i tal vegada sigui aquest el que no tinguem clar, o sí… Jo crec que l’objectiu hauria de ser superar el binomi masculinitat/feminitat. Per això jo no perseguesc un home nou, perseguesc acabar amb la masculinitat. En cas contrari, me pareix que correm el risc de continuar prorrogant privilegis, protagonisme i poder.

El feminisme està en la seva quarta ona, en quina ona estem els homes?

Jo crec que la majoria dels homes estem sobrepassats pel tsunami feminista, que ens ha deixat nu a la riba i enfrontats a les nostres pròpies misèries. Tant de bo aquest moment històric servís perquè d’una vegada per sempre ens sentíssim interpel·lats i comencéssim a qüestionar aquesta masculinitat tan nociva per a nosaltres mateixos i per a l’univers. I el resultat hauria de ser que aquesta quarta ona esborrés definitivament la masculinitat de la faç de la terra.

Octavio Salazar presentà el seu darrer llibre, “#Wetoo, Tu lucha, mi lucha. Brújula para jóvenes feministas” a la llibreria Lluna. | Pere Fullana

Creus que pot existir un Ibex-35 igualitari?

Són dos reptes diferents i progressius. M’explic. D’entrada, les dones tenen dret a estar en els mateixos llocs que estam nosaltres, i amb les mateixes condicions. Encara que aquests llocs ens semblin nocius o censurables. És el seu fonamental dret a exercir el poder igual que nosaltres, també l’econòmic.

Ara bé, el següent repte, que seria -per dir-ho d’alguna manera- un punt més avançat, seria construir un món sobre altres pressuposts que no fossin els del subjecte individualista, egoista, competitiu… És a dir, aquest “homo economicus” sobre el qual es fonamenta el patriarcat quant a estructura de poder i, per descomptat, el capitalisme en la seva versió més salvatge.

Els homes que treballau/treballam desmuntant velles masculinitats ho feim (o hauríem) inspirats pel feminisme. A vegades ens paguen per això. Podria estar ocorrent que ens paguessin més que a les feministes activistes?

Sens dubte, jo mateix sóc part d’aquesta tessitura certament complexa i en molts casos criticable. Com a homes, continuam tenint més prestigi i reconeixement, se’ns obren més portes, se’ns dóna més veu i espai. Jo sempre em debat en aquesta cruïlla. D’una banda, com a subjecte privilegiat hauria d’aprofitar aquests espais en els quals se’m veu i se’m valora per a ser crític i anar desmuntant el sistema. Per una altra, he de tenir molta de cura a no caure en els excessos que jo critic, i no és fàcil, perquè amb freqüència assumim un paper protagonista.

Com a homes, continuam tenint més prestigi i reconeixement, se’ns obren més portes, se’ns dóna més veu i espai

Quant al tema de pagar, jo tinc clares un parell de coses. Hi ha una part del meu treball que és pura, i dura, militància: no se m’ocorr exigir que em paguin quan faig xerrades en instituts, en associacions, en col·lectius ciutadans, ni quan algú em demana ajuda des de l’activisme o em deixa clar que no té recursos per a muntar una activitat. Cosa diferent és quan particip en alguna cosa en l’àmbit institucional, on crec que és important que es valori el treball, també científic i acadèmic, que es fa des del feminisme. En cas contrari, em sembla que reduïm de nou aquest treball a mer voluntarisme.

Un privilegi al qual hauríem de renunciar en aquest moment?

Crec que hauríem de renunciar a sentir-nos sempre els protagonistes. I em consta que és una tasca molt complicada perquè el món en general ens ho posa molt fàcil. Hauríem d’anar trencant aquests pactes dels quals parla Celia Amorós i que fonamenten el patriarcat. Seria una manera d’esquerdar aquests fonaments. No passar-nos el poder dels uns als altres, introduir esquerdes en les fratries… Convertir-nos en subjectes incòmodes en aquests espais de seguretat per a nosaltres. I al mateix temps continuar aprenent molt de les dones feministes. Reconèixer les nostres ignoràncies i, al mateix temps, l’autoritat d’elles.

Les matam (a les dones) perquè no reconeixem la seva subjectivitat ni la seva autonomia. Les matam, en fi, per la nostra pròpia incapacitat per a reconèixer que som éssers dependents i que la nostra llibertat és una ficció.

Per a acabar, per què els homes matam les dones?

Perquè continuem entenent que elles són éssers disponibles, intercanviables, a les quals usam per a satisfer les nostres necessitats, i a les quals per tant necessitam tenir sota control. Les matam perquè no reconeixem la seva subjectivitat ni la seva autonomia. Les matam, en fi, per la nostra pròpia incapacitat per a reconèixer que som éssers dependents i que la nostra llibertat és una ficció. Les matam perquè és l’única manera que tenim de demostrar que continuem sent homes de debò.

Aquest article va ser publicat en primer lloc a Aguait.

UN NOU CÒMIC FEMINISTA?

Luís Avellaneda, Homes Igualitaris

El proper mes d’octubre sortirà el nou àlbum d’Astérix, “La filla d’en Vercingentòrix”, que, pel que sembla, tindrà una temàtica juvenil feminista.

No és la primera vegada que el personatge gal té un àlbum amb una història d’aquest tipus. Recordem per exemple “La rosa i l’espasa”, on una druïdessa anomenada Magistra arriba al poble gal d’en Astérix per intentar substituir al Panoràmix -el mític druïda que coneix la fórmula de la poció màgica que dóna una força sobrehumana a tot aquell que la beu- i a l’Assegurançatòrix -el mestre bard del poblet-. No faré “espòilers” per si algú no el va llegir.

Doncs bé, sembla que aquest nou àlbum tindrà una temàtica on la dona, en aquest cas la filla del darrer cap gal derrotat pel César (que a més a més és un personatge que va existir realment) posarà els herois gals al dia pel que fa la qüestió feminista. Que ja va sent hora, que porten gairebé 40 àlbums i només dos (un d’ells encara no ha sortit) tenen una dona/noia com protagonista. És a dir, que no cal que l’Astérix la salvi de ningú.

Tinc les meves expectatives –com a home feminista amant dels còmicsmolt altes, ja que sembla que a Europa, amb tota la tradició de còmic (o BD, o TBO, o com vulgueu dir-ho) no n’hi ha gairebé cap on la dona sigui protagonista, excepte algunes excepcions, que ja he esmenat a dalt.

Ja va sent hora que els còmics reflecteixin la realitat i mostrin que les dones no només poden ser muses, sinó que poden mostrar-se com a veritables protagonistes de les seves vides.

HEM DE PARLAR

Relat anònim, d’un professor de Secundària i Batxillerat a l’Ensenyament Públic.

 –

Ludwig Wittgenstein (1889-1951), autor del que -tot siga dit- estic en les antípodes de ser un expert, venia a considerar que d’allò que no es puga parlar, s’ha de callar (P.7, Tractatus Logico-Philosophicus). Potser siga així, jo no ho sé, però el que sí podem, almenys, és escoltar. I actuar. És un inici. I el d’aquest relat comença uns anys enrere, en un curs d’un primer de Batxillerat on vàrem estudiar el reportatge “Voces contra el Silencio”, un documental recent (2017), imprescindible i de difícil digestió sobre la violència sexual. És del tot irrellevant que algunes de les dades que hi veurem en ell ja s’han quedat curtes, perquè en aquest mal, les xifres es disparen any enrere d’any, i dos anys després els números són abrumadors: Podem veure les darreres xifres actualitzades i oficials de què disposem a l’Estat Espanyol, provinents del Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, del Govern d’Espanya, a excepció de les estadístiques a Catalunya, que ofereixen els Mossos d’Esquadra, i les del País Basc, facilitades per l’Ertzaintza.

  • Maria, nom inventat, una xica de 18 anys. Vol parlar amb mi personalment. Ja duguem unes sessions parlant d’amor romàntic, masclisme, relacions tòxiques i violència. Després de reflexionar en classe al voltant del documental referit, ja en privat em confessa, per primera vegada a la seua vida, un abús sexual als 9 anys prolongat al llarg d’un curs escolar, més el d’un pederasta de quan ella tenia 13, via una app, i que li ha deixat el cos ple de marques per sempre. Ha passat per les autolesions en grau sever, i ja a la seua majoria d’edat per la prostitució més extrema: la del dolor. Després d’una llarga teràpia, ara té una nova vida. És una supervivent. És l’únic dels casos en què, de moment, encara no s’han denunciat els fets. Varen participar els serveis psicològics del Centre Educatiu, Salud Mental de la Conselleria de Sanitat, vaig tenir converses amb el Centre d’Atenció de la Dona 24h, amb la Policia Nacional, Professors Universitaris d’Educació Social i una preparadora esportista que li feu un programa específic per a ella amb molt de seguiment, a més d’ensenyar-li a anar en bicicleta… jo em vaig implicar de manera personal.

  • Anna, Pepa i Claudia, noms ficticis, 12 anys les tres. No he tornat a veure xiquetes amb eixe grau de terror a la seua cara. Vénen a dir-me que un xic adolescent les assetja de manera constant mitjançant una altra app amb peticions explícites i fotografies compromeses. Informe a les meues superiores i s’actua immediatament. Les famílies varen intervindre. El nen és expulsat i les xiquetes protegides.

  • Paula, nom inventat, 14 anys. Després de dos anys de silenci absolut em confia el seu secret: un home amb antecedents per delictes sexuals, va agredir-la sexualment. En este cas, amb l’ajut de la família, a la que vaig haver de comunicar-los la notícia, els Serveis Socials, els Serveis Psicològics del Centre, i la intervenció professional del Centre d’Atenció de Víctimes d’Agressions Sexuals, l’indesitjable ja està detingut a la presó i en espera de sentència.

Són els tres exemples més durs, només en tres anys. I hi ha més, un de fa només un parell de dies però “no vull seguir… a mamar tots els versos” que deia el poeta Vicent Andrés Estellés. Aquestos nous ja estan derivats a qui toca…

ALS NOSTRES INSTITUTS TENIM MOLTS/ES ALUMNES QUE MINIMITZEN LA VIOLÈNCIA SEXUAL I/O QUE JA LA HAN PATIT

Em pregunte què és el que haguera passat si nosaltres a classe no haguéssim començat a parlar del problema. No parlar sobre una qüestió també significa fer com si no eixa cosa no existira. És cert també que els tres relats anteriors tenen a tres víctimes com a protagonistes, i que el que a mi m’interessa especialment és, ja des de l’adolescència, centrar el focus en l’agressor i en la seua possible gestació per tal de desmontar eixa cosmovisió i ajudar a elaborar maneres sanes d’amar i de viure una sexualitat respectuosa, constructiva i no violenta. Jo no sóc, però, un especialista en l’educació afectiva sexual, ni sexòleg, ni psicòleg, ni tan sols sóc un pedagog que coneix la manera definitiva d’apropar-se i ensenyar. No. Sóc un simple professor, interí fins i tot, conscient del problema i de l’horror que implica, sabedor de què tenim un alumnat que també ens necessita –com nosaltres a ells-, que volen ser escoltades i escoltats, i que si aconseguim crear l’atmosfera necessària, dintre d’un clima d’empatia i de diàleg a l’hora d’abordar la violència de gènere i l’estructura de les relacions de poder i de dominació que impliquen, i li dediquem el temps que considerem moralment just, i no els 50 o 100 minuts a l’any en el millor dels casos per posar una xifra, aleshores tal vegada, i només tal vegada, podem ser la persona que facilite que es trenque eixe silenci i que es comence a actuar en la línia d’abordatge necessària. Hem de parlar als Instituts. Crec que és un bon inici.

Text originàriament publicat a Aguait.

PER QUAN UNA EDUCACIÓ SEXUAL DE DEBÒ?

Juanjo Compairé, Homes igualitaris (AHIGE Catalunya)

He estat professor de secundària molts anys, gairebé 40. Els meus primers anys com a professor eren els anys en què les associacions de veïns lluitaven pels que llavors s’anomenaven “centres de planificació familiar”. El títol ho diu tot: es tractava de controlar el nombre de fills, sempre, però, de l’àmbit estret de la família.

El professorat conscienciat portava l’alumnat adolescent a aquests centres. Dins del currículum escolar no es contemplava l’educació sexual com a tal. Sempre era quelcom optatiu. Recordaré sempre la frase d’una professora de Dibuix que era tutora de grup. Quan havia de parlar als seus alumnes de sexualitat, ella sempre deia “a mi ningú no m’ha format per parlar d’aquestes coses”. Llavors, era millor fer una sortida amb l’alumnat a un centre com aquest per cobrir l’expedient.

Un cop arribats al centre, els missatges que l’alumnat rebia eren essencialment negatius: “Compte amb els embarassos no desitjats! Compte amb les malalties de transmissió sexual…!” Tot això ben il·lustrat amb làmines i detalls. Alguna visió de la sexualitat més positiva, com a comunicació, com a descobriment del propi cos, com a plaer, com a eina de relació entre iguals? Molt poques, i sempre depenent de la voluntat del professorat que –és veritat- tampoc no en tenia formació. No la tenia perquè aquestes activitats eren considerades “Maries” sense importància.

Volant

Han passat molts anys. Han canviat les condicions? Es fa educació –no tan sols informació, no tan sols prevenció, sinó veritable educació- a les aules? Molt em temo que ens falta molt en aquest sentit. Que la formació en aquest sentit encara la segueix fent el cercle d’amistats o de col·legues. O bé ara el porno majoritari. Fins quan?

Els casos d’assetjament sexual, de violació –que esdevenen una autèntica cultura que la justifica- de violència de gènere dintre de la parella,… tot ens hauria de fer pensar en la necessitat d’aquesta educació que ens ajudi a teixir relacions sexuals sanes, igualitàries, respectuoses; a saber escoltar el llenguatge dels altres cossos i del propi; a seduir sense imposar; a jugar corporalment i a deixar-se anar, donant i rebent plaer. En definitiva no és altra cosa que aprendre a relacionar-se de igual a igual.

Si ho féssim així potser no caldrien campanyes com la del “No es no”, avui necessàries. I potser tindríem llavors també uns jutges, magistrats, advocats més sensibles al patiment de les víctimes d’una determinada sexualitat masculina que mira les dones no com a companyes de joc sinó com a conquesta.

 

MARICONADES

MARICONADES

 

Juanjo Compairé (Homes Igualitaris – AHIGE Catalunya).

ELS CODIS DEL COS MASCULÍ.

L’altre matí, estava jo fent aquagym (com sempre, pocs homes situats a un cantó de la piscina, voltats per moltes dones). La monitora ens feia fer un girament de malucs. Sento al meu costat una exclamació “Mariconades!!”.

En aquell moment em van venir al cop molts pensaments: veia al nostre “supermascle” Putin prohibint que els nedadors russos practiquin l’estil papallona, per considerar-lo “poc viril”. Veia els riures burletes que durant molt de temps acompanyaren els corredors de marxa atlètica, obligats a fer aquests mateixos moviments de cintura que al meu company de piscina li semblaven propis de “maricons”. Un amic meu, nascut amb peus plans i afectat d’escoliosi (una cama més llarga que l’altra), que camina sempre bellugant-se com una serp, ha hagut de suportar sovint els xiuxiuejos dels seus col·legues per “efeminat”.

Entenc que de petits ens feien jugar amb “madelmans”, de moviments rígids (si m’ho permeteu, a l’estil Rajoy, quan salta des de la balconada del carrer Génova de Madrid).  A quantes classes de “Educació física” al llarg de la nostra vida escolar ens han ensenyat a ballar, a dansar, a expressar-nos amb el cos? Ben poques, potser cap. Per què als Jocs Olímpics les disciplines de dansa i harmonia (o la natació sincronitzada, sense anar més lluny) són acaparades per dones? Els esports masculins –recordem-ho- sorgiren com  a preparació premilitar i, per tant, els moviments que demanen són generalment agressius.

El resultat és com si els homes estiguéssim obligats a caminar com si sempre portéssim una armadura o una cotilla que limita els nostres moviments. Com si els homes portéssim sempre un “policia de gènere” al costat, que ens estigués dient quins moviments podem fer i quins no.

Ara cada cop és més freqüent saludar-se entre homes amb un petó, però encara hi ha vigents unes normes molt estrictes pel que fa al contacte corporal entre homes. Estrènyer-se la mà (senyal que hom no va armat) o, com a màxim, fer-se unes abraçades que semblen més aviat voler enfonsar l’esquena de l’altre. El futbol, la gran escola dels codis masculins, ja ens ho ensenya: els contactes entre cossos d’homes només poden ser xocant. Tan sols és permès el cos a cos afectuós de forma ritualitzada (i molt breu) en la celebració d’un gol. Hi ha qui aprofita llavors per tocar el cul al company! Ai, el cul, la zona prohibida i negada dels nostres cossos!

 

LA POR A L’HOMOSEXUALITAT.

Si hi ha aquest codi corporal tan estricte és perquè la masculinitat, el viure com a homes i ser tractat en tant que tal a la nostra societat es defineix en negatiu: ser home és no ser dona i no ser homosexual. Els insults que posen en qüestió la virilitat ens ho diuen: “nena” i “marica/maricó”. I no ser ni una cosa ni l’altra és quelcom que hom ha de demostrar contínuament: en la pròpia conducta, en els propis moviments “no fos cas que els altres pensessin que…”. Aquest fantasma el tenim sempre al davant. I esdevé una por tan interioritzada que ens penetra per dins i ens obliga a moure’ns com a “madelmans”.


Les homofòbies són, doncs, manifestacions de la por i fins i tot a l’odi al home lliure que tenim dintre nostre


Les homofòbies són, doncs, manifestacions de la por i fins i tot a l’odi al home lliure que tenim dintre nostre. A l’home que es pot permetre fantasiejar o practicar emocions i expressions sexuals més enllà de la norma heterosexual. A l’home que potser té ganes d’acaronar un altre cos d’home (sense que necessàriament això tingui un rerefons sexual).

L’homofòbia té manifestacions molt més salvatges, és clar. Hi ha països on la més mínima manifestació homo és penalitzada amb la pena de mort o, si més no, de presó. A d’altres (com a la Rússia de Putin) l’homofòbia és institucionalitzada i considerada política d’Estat. I a d’altres les manifestacions gais són menystingudes o ridiculitzades. Sense anar més lluny, al nostre país, que es presenta com a capdavanter en la superació de l’homofòbia, que fou dels primers en legalitzar el matrimoni de persones del mateix sexe, el Diccionari de la Reial Acadèmia defineix “mariconada” com a 2. Mala pasadaacción malintencionada o indigna contra alguien”.  I hem vist darrerament bandes de brètols que es dediquen a “caçar maricons” pels carrers de les nostres ciutats, com a ritus de suposada afirmació viril.

CANVIAR LES RELACIONS ENTRE ELS HOMES ÉS REVOLUCIONARI.

 

Tenim un sistema social i de relacions basat en la desconfiança de l’altre. Un individualisme que Hobbes ja fa segles definia amb la màxima: “l’home és un llop per a l’home”. Els homes que governen el món (i algunes dones que s’hi ha apuntat i copien aquest model de relacions corregit i augmentat) practiquen aquest egocentrisme moral que no té en compte per res l’altre/l’altra. L’homofòbia és una manifestació també d’aquest individualisme ferotge que pretén anular la diferència i, per tant, la diversitat.

Aquesta homofòbia apresa ens penetra per dins (ja ho comentàvem abans) fins al moll dels nostres ossos. Alliberar-nos com a homes d’aquest encotillament, acostar-nos als altres, permetre’ns tocar, tenir cura d’altres cossos, d’altres subjectivitats és entrar en un sistema nou de relacions, radicalment diferent del que tenim actualment.


La superació de l’homofòbia no és només una fita dels gais. És un objectiu de tots els homes, independentment de la seva orientació sexual. I és un objectiu de tota la Humanitat


Per tot això, crec que la superació de l’homofòbia no és només una fita dels gais. És un objectiu de tots els homes, independentment de la seva orientació sexual. I és un objectiu de tota la Humanitat. Perquè necessitem canviar les relacions, perquè necessitem urgentment un nou ordre social, un nou ordre de relacions (recuperant en aquest sentit sabers que moltes dones han desenvolupat al llarg de segles). I també necessitem els homes descobrir que els nostres cossos poden ser nutricis, cuidadors, amorosos, ferms i vulnerables alhora. En resum, humans.

ELS HOMES I LES CURES

ELS HOMES I LES CURES

La igualtat entre sexes és una qüestió que es debat de forma permanent en allò que anomenem l’espai públic social. Un àmbit creat per al nostre benefici (el homes) i a on es desenvolupen coneixement, economia, política, feina remunerada i poder. El fet que perquè la presumpta igualtat entre els sexes es produeixi en aquest espai públic, hauria de portar implícita la idea que els homes compartim amb les dones els drets i privilegis atresorats durant mil·lennis.


No tornarà a haver-hi espais públics ni privats, senzillament un espai únic al servei de la vida, on la igualtat per totes i tots pot esdevenir una realitat.


Posar la igualtat en aquest espai és tant com dir que som el model a seguir. Un patró bastit com espai de poder, de domini, on competir vol dir guanyar, intentar assolir el cim de l’estructura piramidal abans que ningú, un lloc on la força com a exercici d’intimidació s’ha anat imposant i ha portat diverses civilitzacions a guerres, genocidis i exterminis com a forma de resoldre conflictes. Un espai generador de diferències de classe, xenofòbies i racismes.

L’espai públic no deixa lloc ni temps per a l’amor (cures, empatia, criança dels fills, afectes…) i necessita dipositar-lo en l’espai, diguem-ne privat, del món femení per fer possible que la vida (una vida digna i equitativa per a tots i per a totes) es desenvolupi. Un espai que, malgrat que demana molt de temps i dedicació, no està valorat en l’espai públic i deixa la dona en un lloc de subordinació.

Si els homes volem donar una oportunitat a l’espai amorós, on es desenvolupen cures i afectes, estem obligats a sortir, ni que sigui de forma momentània, dels nostres territoris públics. Haurem d’endinsar-nos en aquest territori femení, explorar l’espai privat. Curiosament, en aquest àmbit ja no parlarem de cessió de privilegis: en aquest àmbit toparem amb les nostres mancances, el nostre caràcter d’éssers humans incomplets com a resultat del nostre patriarcat. En aquest espai privat són elles les que ens poden cedir o compartir els seus “privilegis” atresorats de l’amor i fer que aprenguem què són els afectes. Si creixem com a humans en aquests valors, ja res no serà com abans. No tornarà a haver-hi espais públics ni privats, senzillament un espai únic al servei de la vida, on la igualtat per totes i tots pot esdevenir una realitat. Així podrem desmuntar la desigualtat entre els sexes, les diferències de classes i, per descomptat, aprofundir el respecte per allò que ens nodreix a tots: la natura.

José Maria Lozano, Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)

 

Els nens que estan mirant són els homes de demà

Fa uns mesos als Estats Units va aparèixer un anunci de la companyia de maquinetes d’afaitar Gillette. Un anunci dirigit als homes però molt diferent a d’altres als que ens tenia acostumats la companyia. Aquests eren missatges que ressaltaven que l’home que utilitzava els seus productes era un home d’èxit, amb poder i atractiu per les dones, fent un paral·lelisme entre el seu producte, que era el millor per a l’home, i situacions de triomf en els negocis, l’esport i amb les dones. Anuncis que vinculaven la marca amb la masculinitat hegemònica tradicional.

En aquesta ocasió, però, la nova campanya ha fet un gir copernicà. Sota l’eslògan “the best a man can get” (el millor que l’home pot aconseguir), ens invita a sortir dels mandats de gènere que porten molts homes a actuar amb violència contra altres homes, les dones i ells mateixos. Es posiciona, per tant, per un model de masculinitat alternatiu i igualitari. Independentment del rerefons comercial i els objectius de la companyia per eixamplar la seva quota de mercat, ens hem de felicitar per aquests missatges que mostren i demanden models diferents de masculinitat i trenquen amb la norma que impera en els mitjans que quasi únicament s’adhereixen a models de masculinitat vinculats al poder, la força, l’èxit i la competitivitat.

La sorpresa, tanmateix, ha estat la resposta davant d’aquesta nova masculinitat que reivindica l’anunci. Molts homes s’han sentit atacats i han engegat campanyes de boicot contra la companyia. En el fons, el que ha emergit és una reacció a l’avenç i visibilització de les reivindicacions del feminisme en el món. Homes que neguen la violència estructural contra les dones i la pròpia posició privilegiada en l’estructura social. Homes que pensen que el moviment feminista tracta d’imposar una ideologia de gènere per subordinar els homes. Tot plegat faria riure si no fos per la força i l’altaveu que comencen a tenir aquests discursos representats per alguns líders al món i per partits polítics que estan fent bandera d’aquesta causa.

Caldrà estar preparat per als nous temps amb què haurem de pugnar. Com diu l’anunci de Gillette, “els nens que estan mirant són els homes de demà.” Una frase que interpel·la i demana als homes una actitud activa en la denúncia de les desigualtats, l’homofòbia i la violència estructural contra les dones. El silenci ens en fa còmplices.

Per Paco Abril
Homes Igualitaris- AHIGE Catalunya

Publicat originàriament a la revista “A cel obert”
www.homesigualitaris.wordpress.com

Juanjo Compairé: El masclisme és un problema que els homes hem de denunciar

“Hem de canviar la societat, els valors, el funcionament de l’economia i el focus mediàtic que està posat sobre la part productiva”. Això va afirmar Juanjo Compairé, representant d’Homes Igualitaris al programa de Ràdio Acelobert del 12 de març. Homes Igualitaris és una associació catalana vinculada a la plataforma Asociación de Hombres por la Igualdad de Género sorgida a Màlaga fa 18 anys.

Des de l’associació es promou la lluita per la igualtat de gènere. Com explica Compairé tot citant a José Saramago, “la violència masclista és un problema dels homes que pateixen les dones”. Per això mateix, assegura que des de l’entitat es denuncia la violència masclista, però no per solidaritat o bonisme. El masclisme és un problema que els homes han de denunciar i treballar per erradicar.

Fent referència a la passada jornada de vaga del 8 de març, Compairé va incidir en la colaboració dels membres d’Homes Igualitaris en la cura de les criatures i persones grans o mitjançant l’ocupació en les labors de la llar. Així mateix, també va destacar la importància que els homes ocupéssin un paper secundari en una lluita que és de les dones.

A més a més, des de l’associació es duen a terme diverses activitats. Destaca, per exemple, la del pròxim 15 de març a La Casa del Llibre a la Rambla de Catalunya. En ella el professor de Dret Constitucional de la Universitat de Còrdoba, Octavio Salazar, presentarà WeToo, el seu nou llibre dirigit a nois i noies interessats en el feminisme.

Així mateix, el 19 de març se celebrarà a la Biblioteca de la Sagrada Família la taula rodona “Les paternitats responsables, una via per transformar els homes”. En ella participaran diverses entitats, entre les quals destaca Homes Igualitaris, i conversaran sobre la importància de ser pare. Segons Compairé: “volem fer visible que els homes també podem cuidar i que estem aprenent”.