DE PATERNITATS

De paternitats

Per Roger Gras Pacheco -Juny 7, 2019

Roger Gras Pacheco és llicenciat en Història per la UAB, pare de tres nens (el darrer des de fa uns dies). Està vinculat a Homes Igualitaris d’ençà una dècada. És amant de la lectura, el cinema i les arts i historiador ocasional dels marges.

A escassos dies d’acollir amb la meva companya el nostre tercer fill, amb el seu naixement, un nou acte d’amor i de benvinguda a aquest món fràgil que ens hem construït, m’atreveixo a escriure unes poques paraules sobre el “ser pare” avui.

Ahir mirava novament amb Bruno, el gran que ja compta 8 anys, Peter Pan. Nins que no volen deixar de ser-ho. Que lluiten vers el món rígid dels adults. Contra la fi de la imaginació en la vida, els somnis i la fantasia.

Un terme m’assalta: “adultocràcia”. La mesura d’un criteri. Que imposa una manera de ser, de parlar i d’ordenar. Em pregunto si esdevenir pare té alguna relació amb aquest concepte. Deixar de ser, per passar a ser. Responsable, atent, present i referent en la vida d’un altre. Contemplo aquesta idea per fer-la meva. Cerco els meus referents masculins. Quin millor que el mateix pare? Brollaran ferides quan contempli la mirada, que tot ho abasta i tot ho explica, dels meus fills? Com s’aprèn a ser guia, a acompanyar, a ser i estar present sempre que l’altre, que és part de tu, però que alhora l’has d’ajudar que no ho sigui, et requereixi, et necessiti?

Torno al present, al dia a dia, d’equilibris inestables.

INTENTO NO SER AUTORITARI AMB ELS NINS, POSAR LA MEVA MIRADA ALS SEUS ULLS, DOBLEGAR ELS GENOLLS PER PARLAR I ESCOLTAR ENTRE IGUALS.

Intento no ser autoritari amb els nins, posar la meva mirada als seus ulls, doblegar els genolls per parlar i escoltar entre iguals. Complexa tasca, que no passa pel racional, sinó pel que un pot assumir. Cuidadors que han de ser cuidats a la recerca d’espais propis. Gaudir d’un temps preciós, compartit sempre, però solitari i plaent quan sigui necessari. Cercar i trobar moments per a tots i per a un.

Portar una vida al món és un acte irreversible. Mostrar-se i ser vulnerable. A les pors, a les incerteses i saber i constatar que, només es pot transmetre des de l’amor i la serenor. Sense crits, sense rancúnies.

El moment d’acollida d’un nadó és especialment transcendent en la ubicació de cada adult de la unitat familiar. Respectar el vincle instintiu entre mare/fill, assegurar que la lactància prosperi en harmonia entre els dos, guarir, acompanyar i explicar als altres germans la nova realitat. El meu paper “secundari”, realment no ho és: mantenir l’ordre i neteja de la llar, dur als nins a les seves activitats diàries, abastir d’aliments, cuinar…

EL MOMENT D’ACOLLIDA D’UN NADÓ ÉS ESPECIALMENT TRASCENDENT EN LA UBICACIÓ DE CADA ADULT DE LA UNITAT FAMILIAR.

Com ser pares avui? Cuidem més que abans? Sento que hem “evolucionat” amb drets adquirits. Se’ns garanteix una baixa de paternitat, dos mesos actualment. Què fem amb aquests dies? Juguem un paper pro-actiu en l’escolta i la cura? Sabrem renunciar a no ser protagonistes d’aquests instants? Cuidar sento que sempre és allò invisible. El detall que ens fa el dia a dia més suportable. Més càlid. Amorós. No es pot obligar a ningú a cuidar a l’altre. Per això, perquè es tracta de sostenir, escoltar i estar atent a les demandes.

El fet biològic no és intranscendent. Jo home, no sento que el nouvingut “sigui present”, contemplo la panxa de la meva companya, com creix, els moviments de vida de la criatura que duu dins, però la “meva vida” transcorre en el meu imaginari quotidià, amb “normalitat”. El vincle, en canvi, entre mare/nova vida, és carnal i vital. En aquest punt, més teòric potser, és, com afirmava l’amic Guillermo Gorostiza on “la posició del pare és la del tercer que entrarà a formar part del dia a dia en la mesura que la mare el faci present. Curiosament aquest convertir la parella en trio és el que a les criatures els obre el desig per allò social, interessar-se per allò que pot haver-hi més enllà de la mare.” Què sóc jo doncs, una “construcció social”, un subjecte a qui la mare designa, en la mesura que m’implico en la criança del nadó des de l’amor, el respecte i els silencis? Potser sí.

JUGUEM UN PAPER PRO-ACTIU EN L’ESCOLTA I LA CURA? SABREM RENUNCIAR A NO SER PROTAGONISTES D’AQUESTS INSTANTS? CUIDAR SENTO QUE SEMPRE ÉS ALLÒ INVISIBLE.

Abandonar el protagonisme per sostenir un entorn que, a la vegada, ha d’assegurar que el vincle mare/criatura sigui amorós i emocionalment estable.

En el nostre context actual, en una Europa que resta gairebé impassible, que el mar Mediterrani s’hagi convertit en una fossa comuna de persones que fugen de la mort i la barbàrie, on la violència sistèmica és quelcom cada vegada més evident. Ens trobem amb reformes legislatives que, per exemple en el cas de les paternitats ha suposat alguns canvis significatius.

L’OMS recomana (per salut, per vincle afectiu) la lactància materna en un període mínim de 6 mesos. A Espanya, la baixa de maternitat, no s’ha modificat d’ençà de l’any 1979, amb uns quatre mesos irrisoris. Des de l’abril d’aquest 2019, nosaltres, els pares o altres membres de la parella, l’estat ens ha “concedit” de 13 dies a 8 setmanes d’acompanyament. En molt poc temps, se’ns ha incrementat la “baixa” en cas que estiguem cotitzant a la seguretat social, gairebé un 300%. Jo com a pare amb certa i humil experiència, no puc restar impassiu al debat que s’ha generat en el si del feminisme, un “subjecte polític” que als nostres dies i després de molta lluita, és protagonista. Davant aquestes “concessions estatals”, em pregunto el perquè necessitem que l’administració ens organitzi els “tempos” de la criança. Volem que ens diguin quant de temps hem d’estar cada adult amb les nostres criatures? I que aquest temps, com si es tractés d’una “cadena de muntatge”, no es pugui superposar? Qui cuida a qui? I com, si no ens podem trobar?

VOLEM QUE ENS DIGUIN QUANT DE TEMPS HEM D’ESTAR CADA ADULT AMB LES NOSTRES CRIATURES? I QUE AQUEST TEMPS, COM SI ES TRACTÉS D’UNA “CADENA DE MUNTATGE”, NO ES PUGUI SUPERPOSAR? QUI CUIDA A QUI? I COM, SI NO ENS PODEM TROBAR?

Necessitem aquesta regulació? No seria més sa, menys invasiu potser, que cada unitat familiar disposés d’un temps determinat (1 any i mig per exemple) per organitzar-lo al seu antuvi? Essent la mare la que decidís a qui i per a què atorga aquest temps de cura i escolta? És necessari que l’estat, fredament i burocràticament, ens digui quin i quant temps necessitem per sostenir les primeres mirades al món dels nostres nadons?

El debat hi és. Les posicions semblen enrocades i poc proclius al debat, entre ser lobby polític de pressió, i mares i pares que volem mantenir i cuidar el vincle mare/criatura per elegir qui serà el tercer adult en cura (pares, àvies, tiets…) transferint temps de qualitat per ser cuidades.

Doncs si, hom creu que és una “construcció social”.

Què entenc per això? Doncs que en la nostra quotidianitat, en la radiografia social d’amistats dones que són mares, companyes d’escola, d’institut que ens retrobem al cap dels anys ja ben entrats a la trentena, és freqüent que la “figura del pare” sigui absent o que directament no hi sigui, per separació per conflicte, o potser, hom creu això, perquè la mare no l’ha volgut a prop per no sentir-lo capaç de cuidar. Aquí rau la qüestió, la mare, obeint a un instint primari, designa qui serà aquesta persona adulta que “sostindrà” els primers anys de vida de la criatura. Trencant amb models tradicionals, podrien ser més d’una persona adulta, tenint en compte l’avui precari que vivim, en termes laborals i vitals.

Per tant, a grans trets, aquest és el meu paper.

Un nou membre està a punt d’arribar. Més coneixedor dels meus límits, de la necessitat vital de comunicar desitjos amb la meva companya, per mantenir una estabilitat emocional, una alegria fundada en l’amor per acollir una nova vida. Sóc aigua i defujo ser enclusa. Fugiré novament de les soledats de criar en l’individualisme, que ofega i trastorna. Tornaré novament a cercar adultes iguals, per a compartir la joia i la responsabilitat d’acompanyar en el fet de créixer.

(Aquest article va ser publicat originàriament al blog “Aguait“)

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.