HEM DE PARLAR

Relat anònim, d’un professor de Secundària i Batxillerat a l’Ensenyament Públic.

 –

Ludwig Wittgenstein (1889-1951), autor del que -tot siga dit- estic en les antípodes de ser un expert, venia a considerar que d’allò que no es puga parlar, s’ha de callar (P.7, Tractatus Logico-Philosophicus). Potser siga així, jo no ho sé, però el que sí podem, almenys, és escoltar. I actuar. És un inici. I el d’aquest relat comença uns anys enrere, en un curs d’un primer de Batxillerat on vàrem estudiar el reportatge “Voces contra el Silencio”, un documental recent (2017), imprescindible i de difícil digestió sobre la violència sexual. És del tot irrellevant que algunes de les dades que hi veurem en ell ja s’han quedat curtes, perquè en aquest mal, les xifres es disparen any enrere d’any, i dos anys després els números són abrumadors: Podem veure les darreres xifres actualitzades i oficials de què disposem a l’Estat Espanyol, provinents del Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, del Govern d’Espanya, a excepció de les estadístiques a Catalunya, que ofereixen els Mossos d’Esquadra, i les del País Basc, facilitades per l’Ertzaintza.

  • Maria, nom inventat, una xica de 18 anys. Vol parlar amb mi personalment. Ja duguem unes sessions parlant d’amor romàntic, masclisme, relacions tòxiques i violència. Després de reflexionar en classe al voltant del documental referit, ja en privat em confessa, per primera vegada a la seua vida, un abús sexual als 9 anys prolongat al llarg d’un curs escolar, més el d’un pederasta de quan ella tenia 13, via una app, i que li ha deixat el cos ple de marques per sempre. Ha passat per les autolesions en grau sever, i ja a la seua majoria d’edat per la prostitució més extrema: la del dolor. Després d’una llarga teràpia, ara té una nova vida. És una supervivent. És l’únic dels casos en què, de moment, encara no s’han denunciat els fets. Varen participar els serveis psicològics del Centre Educatiu, Salud Mental de la Conselleria de Sanitat, vaig tenir converses amb el Centre d’Atenció de la Dona 24h, amb la Policia Nacional, Professors Universitaris d’Educació Social i una preparadora esportista que li feu un programa específic per a ella amb molt de seguiment, a més d’ensenyar-li a anar en bicicleta… jo em vaig implicar de manera personal.

  • Anna, Pepa i Claudia, noms ficticis, 12 anys les tres. No he tornat a veure xiquetes amb eixe grau de terror a la seua cara. Vénen a dir-me que un xic adolescent les assetja de manera constant mitjançant una altra app amb peticions explícites i fotografies compromeses. Informe a les meues superiores i s’actua immediatament. Les famílies varen intervindre. El nen és expulsat i les xiquetes protegides.

  • Paula, nom inventat, 14 anys. Després de dos anys de silenci absolut em confia el seu secret: un home amb antecedents per delictes sexuals, va agredir-la sexualment. En este cas, amb l’ajut de la família, a la que vaig haver de comunicar-los la notícia, els Serveis Socials, els Serveis Psicològics del Centre, i la intervenció professional del Centre d’Atenció de Víctimes d’Agressions Sexuals, l’indesitjable ja està detingut a la presó i en espera de sentència.

Són els tres exemples més durs, només en tres anys. I hi ha més, un de fa només un parell de dies però “no vull seguir… a mamar tots els versos” que deia el poeta Vicent Andrés Estellés. Aquestos nous ja estan derivats a qui toca…

ALS NOSTRES INSTITUTS TENIM MOLTS/ES ALUMNES QUE MINIMITZEN LA VIOLÈNCIA SEXUAL I/O QUE JA LA HAN PATIT

Em pregunte què és el que haguera passat si nosaltres a classe no haguéssim començat a parlar del problema. No parlar sobre una qüestió també significa fer com si no eixa cosa no existira. És cert també que els tres relats anteriors tenen a tres víctimes com a protagonistes, i que el que a mi m’interessa especialment és, ja des de l’adolescència, centrar el focus en l’agressor i en la seua possible gestació per tal de desmontar eixa cosmovisió i ajudar a elaborar maneres sanes d’amar i de viure una sexualitat respectuosa, constructiva i no violenta. Jo no sóc, però, un especialista en l’educació afectiva sexual, ni sexòleg, ni psicòleg, ni tan sols sóc un pedagog que coneix la manera definitiva d’apropar-se i ensenyar. No. Sóc un simple professor, interí fins i tot, conscient del problema i de l’horror que implica, sabedor de què tenim un alumnat que també ens necessita –com nosaltres a ells-, que volen ser escoltades i escoltats, i que si aconseguim crear l’atmosfera necessària, dintre d’un clima d’empatia i de diàleg a l’hora d’abordar la violència de gènere i l’estructura de les relacions de poder i de dominació que impliquen, i li dediquem el temps que considerem moralment just, i no els 50 o 100 minuts a l’any en el millor dels casos per posar una xifra, aleshores tal vegada, i només tal vegada, podem ser la persona que facilite que es trenque eixe silenci i que es comence a actuar en la línia d’abordatge necessària. Hem de parlar als Instituts. Crec que és un bon inici.

Text originàriament publicat a Aguait.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.