HEM DE PARLAR

Relat anònim, d’un professor de Secundària i Batxillerat a l’Ensenyament Públic.

 –

Ludwig Wittgenstein (1889-1951), autor del que -tot siga dit- estic en les antípodes de ser un expert, venia a considerar que d’allò que no es puga parlar, s’ha de callar (P.7, Tractatus Logico-Philosophicus). Potser siga així, jo no ho sé, però el que sí podem, almenys, és escoltar. I actuar. És un inici. I el d’aquest relat comença uns anys enrere, en un curs d’un primer de Batxillerat on vàrem estudiar el reportatge “Voces contra el Silencio”, un documental recent (2017), imprescindible i de difícil digestió sobre la violència sexual. És del tot irrellevant que algunes de les dades que hi veurem en ell ja s’han quedat curtes, perquè en aquest mal, les xifres es disparen any enrere d’any, i dos anys després els números són abrumadors: Podem veure les darreres xifres actualitzades i oficials de què disposem a l’Estat Espanyol, provinents del Instituto de la Mujer y para la Igualdad de Oportunidades, del Govern d’Espanya, a excepció de les estadístiques a Catalunya, que ofereixen els Mossos d’Esquadra, i les del País Basc, facilitades per l’Ertzaintza.

  • Maria, nom inventat, una xica de 18 anys. Vol parlar amb mi personalment. Ja duguem unes sessions parlant d’amor romàntic, masclisme, relacions tòxiques i violència. Després de reflexionar en classe al voltant del documental referit, ja en privat em confessa, per primera vegada a la seua vida, un abús sexual als 9 anys prolongat al llarg d’un curs escolar, més el d’un pederasta de quan ella tenia 13, via una app, i que li ha deixat el cos ple de marques per sempre. Ha passat per les autolesions en grau sever, i ja a la seua majoria d’edat per la prostitució més extrema: la del dolor. Després d’una llarga teràpia, ara té una nova vida. És una supervivent. És l’únic dels casos en què, de moment, encara no s’han denunciat els fets. Varen participar els serveis psicològics del Centre Educatiu, Salud Mental de la Conselleria de Sanitat, vaig tenir converses amb el Centre d’Atenció de la Dona 24h, amb la Policia Nacional, Professors Universitaris d’Educació Social i una preparadora esportista que li feu un programa específic per a ella amb molt de seguiment, a més d’ensenyar-li a anar en bicicleta… jo em vaig implicar de manera personal.

  • Anna, Pepa i Claudia, noms ficticis, 12 anys les tres. No he tornat a veure xiquetes amb eixe grau de terror a la seua cara. Vénen a dir-me que un xic adolescent les assetja de manera constant mitjançant una altra app amb peticions explícites i fotografies compromeses. Informe a les meues superiores i s’actua immediatament. Les famílies varen intervindre. El nen és expulsat i les xiquetes protegides.

  • Paula, nom inventat, 14 anys. Després de dos anys de silenci absolut em confia el seu secret: un home amb antecedents per delictes sexuals, va agredir-la sexualment. En este cas, amb l’ajut de la família, a la que vaig haver de comunicar-los la notícia, els Serveis Socials, els Serveis Psicològics del Centre, i la intervenció professional del Centre d’Atenció de Víctimes d’Agressions Sexuals, l’indesitjable ja està detingut a la presó i en espera de sentència.

Són els tres exemples més durs, només en tres anys. I hi ha més, un de fa només un parell de dies però “no vull seguir… a mamar tots els versos” que deia el poeta Vicent Andrés Estellés. Aquestos nous ja estan derivats a qui toca…

ALS NOSTRES INSTITUTS TENIM MOLTS/ES ALUMNES QUE MINIMITZEN LA VIOLÈNCIA SEXUAL I/O QUE JA LA HAN PATIT

Em pregunte què és el que haguera passat si nosaltres a classe no haguéssim començat a parlar del problema. No parlar sobre una qüestió també significa fer com si no eixa cosa no existira. És cert també que els tres relats anteriors tenen a tres víctimes com a protagonistes, i que el que a mi m’interessa especialment és, ja des de l’adolescència, centrar el focus en l’agressor i en la seua possible gestació per tal de desmontar eixa cosmovisió i ajudar a elaborar maneres sanes d’amar i de viure una sexualitat respectuosa, constructiva i no violenta. Jo no sóc, però, un especialista en l’educació afectiva sexual, ni sexòleg, ni psicòleg, ni tan sols sóc un pedagog que coneix la manera definitiva d’apropar-se i ensenyar. No. Sóc un simple professor, interí fins i tot, conscient del problema i de l’horror que implica, sabedor de què tenim un alumnat que també ens necessita –com nosaltres a ells-, que volen ser escoltades i escoltats, i que si aconseguim crear l’atmosfera necessària, dintre d’un clima d’empatia i de diàleg a l’hora d’abordar la violència de gènere i l’estructura de les relacions de poder i de dominació que impliquen, i li dediquem el temps que considerem moralment just, i no els 50 o 100 minuts a l’any en el millor dels casos per posar una xifra, aleshores tal vegada, i només tal vegada, podem ser la persona que facilite que es trenque eixe silenci i que es comence a actuar en la línia d’abordatge necessària. Hem de parlar als Instituts. Crec que és un bon inici.

Text originàriament publicat a Aguait.

Anuncis

PER QUAN UNA EDUCACIÓ SEXUAL DE DEBÒ?

Juanjo Compairé, Homes igualitaris (AHIGE Catalunya)

He estat professor de secundària molts anys, gairebé 40. Els meus primers anys com a professor eren els anys en què les associacions de veïns lluitaven pels que llavors s’anomenaven “centres de planificació familiar”. El títol ho diu tot: es tractava de controlar el nombre de fills, sempre, però, de l’àmbit estret de la família.

El professorat conscienciat portava l’alumnat adolescent a aquests centres. Dins del currículum escolar no es contemplava l’educació sexual com a tal. Sempre era quelcom optatiu. Recordaré sempre la frase d’una professora de Dibuix que era tutora de grup. Quan havia de parlar als seus alumnes de sexualitat, ella sempre deia “a mi ningú no m’ha format per parlar d’aquestes coses”. Llavors, era millor fer una sortida amb l’alumnat a un centre com aquest per cobrir l’expedient.

Un cop arribats al centre, els missatges que l’alumnat rebia eren essencialment negatius: “Compte amb els embarassos no desitjats! Compte amb les malalties de transmissió sexual…!” Tot això ben il·lustrat amb làmines i detalls. Alguna visió de la sexualitat més positiva, com a comunicació, com a descobriment del propi cos, com a plaer, com a eina de relació entre iguals? Molt poques, i sempre depenent de la voluntat del professorat que –és veritat- tampoc no en tenia formació. No la tenia perquè aquestes activitats eren considerades “Maries” sense importància.

Volant

Han passat molts anys. Han canviat les condicions? Es fa educació –no tan sols informació, no tan sols prevenció, sinó veritable educació- a les aules? Molt em temo que ens falta molt en aquest sentit. Que la formació en aquest sentit encara la segueix fent el cercle d’amistats o de col·legues. O bé ara el porno majoritari. Fins quan?

Els casos d’assetjament sexual, de violació –que esdevenen una autèntica cultura que la justifica- de violència de gènere dintre de la parella,… tot ens hauria de fer pensar en la necessitat d’aquesta educació que ens ajudi a teixir relacions sexuals sanes, igualitàries, respectuoses; a saber escoltar el llenguatge dels altres cossos i del propi; a seduir sense imposar; a jugar corporalment i a deixar-se anar, donant i rebent plaer. En definitiva no és altra cosa que aprendre a relacionar-se de igual a igual.

Si ho féssim així potser no caldrien campanyes com la del “No es no”, avui necessàries. I potser tindríem llavors també uns jutges, magistrats, advocats més sensibles al patiment de les víctimes d’una determinada sexualitat masculina que mira les dones no com a companyes de joc sinó com a conquesta.

 

MARICONADES

MARICONADES

 

Juanjo Compairé (Homes Igualitaris – AHIGE Catalunya).

ELS CODIS DEL COS MASCULÍ.

L’altre matí, estava jo fent aquagym (com sempre, pocs homes situats a un cantó de la piscina, voltats per moltes dones). La monitora ens feia fer un girament de malucs. Sento al meu costat una exclamació “Mariconades!!”.

En aquell moment em van venir al cop molts pensaments: veia al nostre “supermascle” Putin prohibint que els nedadors russos practiquin l’estil papallona, per considerar-lo “poc viril”. Veia els riures burletes que durant molt de temps acompanyaren els corredors de marxa atlètica, obligats a fer aquests mateixos moviments de cintura que al meu company de piscina li semblaven propis de “maricons”. Un amic meu, nascut amb peus plans i afectat d’escoliosi (una cama més llarga que l’altra), que camina sempre bellugant-se com una serp, ha hagut de suportar sovint els xiuxiuejos dels seus col·legues per “efeminat”.

Entenc que de petits ens feien jugar amb “madelmans”, de moviments rígids (si m’ho permeteu, a l’estil Rajoy, quan salta des de la balconada del carrer Génova de Madrid).  A quantes classes de “Educació física” al llarg de la nostra vida escolar ens han ensenyat a ballar, a dansar, a expressar-nos amb el cos? Ben poques, potser cap. Per què als Jocs Olímpics les disciplines de dansa i harmonia (o la natació sincronitzada, sense anar més lluny) són acaparades per dones? Els esports masculins –recordem-ho- sorgiren com  a preparació premilitar i, per tant, els moviments que demanen són generalment agressius.

El resultat és com si els homes estiguéssim obligats a caminar com si sempre portéssim una armadura o una cotilla que limita els nostres moviments. Com si els homes portéssim sempre un “policia de gènere” al costat, que ens estigués dient quins moviments podem fer i quins no.

Ara cada cop és més freqüent saludar-se entre homes amb un petó, però encara hi ha vigents unes normes molt estrictes pel que fa al contacte corporal entre homes. Estrènyer-se la mà (senyal que hom no va armat) o, com a màxim, fer-se unes abraçades que semblen més aviat voler enfonsar l’esquena de l’altre. El futbol, la gran escola dels codis masculins, ja ens ho ensenya: els contactes entre cossos d’homes només poden ser xocant. Tan sols és permès el cos a cos afectuós de forma ritualitzada (i molt breu) en la celebració d’un gol. Hi ha qui aprofita llavors per tocar el cul al company! Ai, el cul, la zona prohibida i negada dels nostres cossos!

 

LA POR A L’HOMOSEXUALITAT.

Si hi ha aquest codi corporal tan estricte és perquè la masculinitat, el viure com a homes i ser tractat en tant que tal a la nostra societat es defineix en negatiu: ser home és no ser dona i no ser homosexual. Els insults que posen en qüestió la virilitat ens ho diuen: “nena” i “marica/maricó”. I no ser ni una cosa ni l’altra és quelcom que hom ha de demostrar contínuament: en la pròpia conducta, en els propis moviments “no fos cas que els altres pensessin que…”. Aquest fantasma el tenim sempre al davant. I esdevé una por tan interioritzada que ens penetra per dins i ens obliga a moure’ns com a “madelmans”.


Les homofòbies són, doncs, manifestacions de la por i fins i tot a l’odi al home lliure que tenim dintre nostre


Les homofòbies són, doncs, manifestacions de la por i fins i tot a l’odi al home lliure que tenim dintre nostre. A l’home que es pot permetre fantasiejar o practicar emocions i expressions sexuals més enllà de la norma heterosexual. A l’home que potser té ganes d’acaronar un altre cos d’home (sense que necessàriament això tingui un rerefons sexual).

L’homofòbia té manifestacions molt més salvatges, és clar. Hi ha països on la més mínima manifestació homo és penalitzada amb la pena de mort o, si més no, de presó. A d’altres (com a la Rússia de Putin) l’homofòbia és institucionalitzada i considerada política d’Estat. I a d’altres les manifestacions gais són menystingudes o ridiculitzades. Sense anar més lluny, al nostre país, que es presenta com a capdavanter en la superació de l’homofòbia, que fou dels primers en legalitzar el matrimoni de persones del mateix sexe, el Diccionari de la Reial Acadèmia defineix “mariconada” com a 2. Mala pasadaacción malintencionada o indigna contra alguien”.  I hem vist darrerament bandes de brètols que es dediquen a “caçar maricons” pels carrers de les nostres ciutats, com a ritus de suposada afirmació viril.

CANVIAR LES RELACIONS ENTRE ELS HOMES ÉS REVOLUCIONARI.

 

Tenim un sistema social i de relacions basat en la desconfiança de l’altre. Un individualisme que Hobbes ja fa segles definia amb la màxima: “l’home és un llop per a l’home”. Els homes que governen el món (i algunes dones que s’hi ha apuntat i copien aquest model de relacions corregit i augmentat) practiquen aquest egocentrisme moral que no té en compte per res l’altre/l’altra. L’homofòbia és una manifestació també d’aquest individualisme ferotge que pretén anular la diferència i, per tant, la diversitat.

Aquesta homofòbia apresa ens penetra per dins (ja ho comentàvem abans) fins al moll dels nostres ossos. Alliberar-nos com a homes d’aquest encotillament, acostar-nos als altres, permetre’ns tocar, tenir cura d’altres cossos, d’altres subjectivitats és entrar en un sistema nou de relacions, radicalment diferent del que tenim actualment.


La superació de l’homofòbia no és només una fita dels gais. És un objectiu de tots els homes, independentment de la seva orientació sexual. I és un objectiu de tota la Humanitat


Per tot això, crec que la superació de l’homofòbia no és només una fita dels gais. És un objectiu de tots els homes, independentment de la seva orientació sexual. I és un objectiu de tota la Humanitat. Perquè necessitem canviar les relacions, perquè necessitem urgentment un nou ordre social, un nou ordre de relacions (recuperant en aquest sentit sabers que moltes dones han desenvolupat al llarg de segles). I també necessitem els homes descobrir que els nostres cossos poden ser nutricis, cuidadors, amorosos, ferms i vulnerables alhora. En resum, humans.

ELS HOMES I LES CURES

ELS HOMES I LES CURES

La igualtat entre sexes és una qüestió que es debat de forma permanent en allò que anomenem l’espai públic social. Un àmbit creat per al nostre benefici (el homes) i a on es desenvolupen coneixement, economia, política, feina remunerada i poder. El fet que perquè la presumpta igualtat entre els sexes es produeixi en aquest espai públic, hauria de portar implícita la idea que els homes compartim amb les dones els drets i privilegis atresorats durant mil·lennis.


No tornarà a haver-hi espais públics ni privats, senzillament un espai únic al servei de la vida, on la igualtat per totes i tots pot esdevenir una realitat.


Posar la igualtat en aquest espai és tant com dir que som el model a seguir. Un patró bastit com espai de poder, de domini, on competir vol dir guanyar, intentar assolir el cim de l’estructura piramidal abans que ningú, un lloc on la força com a exercici d’intimidació s’ha anat imposant i ha portat diverses civilitzacions a guerres, genocidis i exterminis com a forma de resoldre conflictes. Un espai generador de diferències de classe, xenofòbies i racismes.

L’espai públic no deixa lloc ni temps per a l’amor (cures, empatia, criança dels fills, afectes…) i necessita dipositar-lo en l’espai, diguem-ne privat, del món femení per fer possible que la vida (una vida digna i equitativa per a tots i per a totes) es desenvolupi. Un espai que, malgrat que demana molt de temps i dedicació, no està valorat en l’espai públic i deixa la dona en un lloc de subordinació.

Si els homes volem donar una oportunitat a l’espai amorós, on es desenvolupen cures i afectes, estem obligats a sortir, ni que sigui de forma momentània, dels nostres territoris públics. Haurem d’endinsar-nos en aquest territori femení, explorar l’espai privat. Curiosament, en aquest àmbit ja no parlarem de cessió de privilegis: en aquest àmbit toparem amb les nostres mancances, el nostre caràcter d’éssers humans incomplets com a resultat del nostre patriarcat. En aquest espai privat són elles les que ens poden cedir o compartir els seus “privilegis” atresorats de l’amor i fer que aprenguem què són els afectes. Si creixem com a humans en aquests valors, ja res no serà com abans. No tornarà a haver-hi espais públics ni privats, senzillament un espai únic al servei de la vida, on la igualtat per totes i tots pot esdevenir una realitat. Així podrem desmuntar la desigualtat entre els sexes, les diferències de classes i, per descomptat, aprofundir el respecte per allò que ens nodreix a tots: la natura.

José Maria Lozano, Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)