En cas de violència de gènere, què passa amb les persones testimonis?

LA TESTIMONI

Quan s’analitza la violència de gènere sempre es posa el focus en tres eixos: els legisladors que fan les lleis, els tribunals que dicten sentència i el binomi víctima/botxí que pateix/executa la violència.
No dubto que són les tres potes principals per qualsevol treball que es vulgui fer en aquest sentit.

Però arran d’una experiència personal, m’he adonat que hi ha un quart element que passa totalment desapercebut i què té, o pot tenir, un paper important: les persones testimonis d’algun episodi de violència de gènere.

Quan he conegut el mal tràngol que va passar una coneguda després de ser testimoni de violència domèstica no he volgut deixar passar l’ocasió de reflexionar sobre el tema. No es tracta de teoria que he llegit en un llibre, no es tracta de una noticia del diari. Es tracta del meu voltant, del meu Baix Llobregat.

Rebo la trucada d’una coneguda, se li nota l’angoixa a la veu. Des de la finestra de casa seva ha vist com un veí colpejava la seva dona. Sap que no és la primera vegada. Tothom al bloc de pisos sap que no és el primer cop. Han sentit els crits, les amenaces i, potser, han pujat el volum de la seva tele. També l’han vista pel carrer amb grans ulleres de sol…

Aquell dia la meva coneguda ha decidit trucar als mossos. Potser és que ha vist allò que abans només escoltava o potser ha estat un rampell. Però ha trucat. La policia arriba i parlen amb ella, li repeteixen mil vegades si està segura d’allò que ha vist. Sí, sí que ho està, no té cap dubte: L’home ha donat un cop de puny a la seva dona i quan aquesta estava al terra encara li ha tornat a pegar… Ensenya des d’on ho ha vist i on ha estat l’agressió. S’ha de justificar, explicant què feia mirant el pis dels veïns.

Els mossos van al pis on s’ha produït l’agressió. Com no soc un narrador omniscient no sé que ha passat dins dels pis. Només que s’emporten l’agressor emmanillat i la seva dona a l’hospital. Veure sortir l’home escortat pels mossos fa reflexionar a la veïna. Només ella pot haver trucat a la policia, només ella pot haver vist què ha passat al pis del davant… Comença a ser conscient d’on s’està ficant.

Quan em truca han passat uns dies dels fets. Estava intranquil·la però avui ja està dels nervis. L’han citat del jutjat per declarar per l’agressió. Hi haurà un judici ràpid i ella ha d’anar com a testimoni. Els mossos amb els que ha parlat no la tranquil·litzen gaire. Si ella no hagués fet declaració el dia dels fets, el judici hauria anat per llarg i d’una altra manera. Com que hi ha una testimoni, el judici es fa als pocs dies. Al menys això ha entès ella…

M’ofereixo a acompanyar-la al jutjat. Em diu que no fa falta, que ja l’acompanya el seu marit.

Em quedo neguitós per la seva situació. No és una persona del meu cercle més directe, però m’imagino el mal tràngol que està passant. Espero el dia del judici i la truco per la tarda. M’explica. Li noto la ràbia a la veu. Escolto.

Ha arribat al jutjat, el que li toca per demarcació. S’ha identificat i l’han passat a una sala petita on ha d’esperar que la cridin per declarar. L’espera es fa llarga. De sobte s’obre la porta. Ja era hora… Però no, no venen a buscar-la.

Es queda blanca. Acaben de fer passar a la mateixa saleta a la veïna agredida, que ve acompanyada de la seva filla. Si tenien cap dubte de qui havia trucat a la policia el misteri ha quedat resolt. La filla assassina amb la mirada a la meva coneguda. No sé si exagera, però diu que poques vegades ha vist tant d’odi en algú. Abans que ningú reaccioni la víctima s’adreça i li prega, li suplica, plorant que sisplau no digui res. Que ell és un bon home que, a vegades, quan beu se li va la mà. Que porten tota la vida junts, que què farà ella sense ell… Res que no hàgim vist a les pel·lis. Però una cosa és veure-ho per la tele i una altra tenir a la dona plorant al teu costat mentre la filla et congela amb la mirada.

Torna a obrir-se la porta. A la meva coneguda li sembla que han passat segles. Però no és la salvació d’una situació incòmoda. Entra l’advocada d’ofici o potser és la fiscal. A aquesta alçades la meva amiga no està per a matisos jurídics. La nouvinguda comença a fer preguntes a la víctima. Preguntes personals, íntimes. Respostes que no hauria d’escoltar la testimoni però que escolta perquè segueix asseguda a mig metro de l’escena.

S’assabenta que l’home ja no viu al pis, que no està a la presó però que tampoc està al barri. Ella es pregunta si pot aparèixer per «agrair-li» la intervenció. Potser la víctima té una ordre d’allunyament, però i ella?

Finalment declara al judici i marxa. No vol saber res més. Ni tan sols vol saber com acaba el judici. Tant li fa. Només té clara una cosa. No tornarà a veure res més. No és assumpte seu el que passi dins d’altres pisos. No tornarà a caure dues vegades.

La meva pregunta desprès de la seva experiència és: no serà això el que volen…?

Jaume Muros, Homes Igualitaris (AHIGE Catalunya)

Anuncis

One thought on “En cas de violència de gènere, què passa amb les persones testimonis?

  1. Vaig patir una agressió de la meva ex-parella al carrer. Només una veïna li va dir des de la seva finestra que em deixés en pau i que parés. No vaig denunciar. En tot aquest temps que ha passat des d’aleshores he pensat molt en perquè en un poble petit com el meu això va poder passar al carrer sense que ningú m’ajudés . El sistema no premia al que es solidaritza amb la víctima. Incentiva més aviat al que mira cap a l’altre costat.

Respon a Esther Cancel·la la resposta

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s