De nou la guerra i les masculinitats

Juanjo Compairé, membre d’Homes Igualitaris

L’altre dia vaig veure a la portada d’una revista de pensament crític, “El Viejo Topo” una imatge que em va colpir molt. Un home ensenyant a un nen -possiblement, el seu fill- a fer funcionar una arma. La fotografia estava ambientada a la guerra de Síria. Però podria estar situada en tants llocs, en tantes guerres!

image

La imatge de portada tenia un caire gairebé icònic dels diversos tipus d’armes, quasibé com si fossin prologacions del fal·lus: canons, fusells, metralladores, llençacoets, etc totes com si fossin “pròtesis” del cos de l’home. La imatge representava un home que ensenya a un nen com ho ha de fer per ser home, per complir la missió encomanada als homes pel masclisme: fer servir la violència per resoldre un conflicte. Una espiral de violència que no té aturador: a un acte d’imposició violenta només es pot respondre si no és per mitjà de més violència. Aquesta dinàmica perversa de la llei de Talió, ja va ser descrita amb acurada precisió per Gandhi quan afirmava: “ull per ull, tothom cec”.

image (1)

image (2)

 

Aquesta imatge es complementa amb una altra que veiem dia rere dia als mitjans en aquestes    guerres: la de dones vestides de negre plorant amargament per la mort dels éssers estimats. Per a mi és una imatge que em resulta familiar, em recorda a la de les Verges doloroses que he vist des que era petit a les processons de Setmana Santa. Verges que assisteixen de forma passiva i impotent a la destrucció de la vida que elles han contribuit a crear. Són imatges complementàries, que marquen dos universos tradicionals que diferencien els rols dels homes i de les dones. Sempre, però, des de la mateixa mirada, la dels homes dominants que voldrien que les dones i la resta dels homes restessin submissos i en silenci.

Des d’una perspectiva alliberadora, des de la perspectiva del benestar de la major part de la humanitat, caldria, doncs, desmilitaritzar el llenguatge, desmilitaritzar la forma en què enfoquem els conflictes. Tornant a Síria, cal recordar que hi hem estat a un pas d’una nova intervenció militar. Sembla que els homes que governen el món no aprenguin de les experiències de conflictes anteriors. No tenim prou amb veure quines conseqüències han tingut les intervencions militars als Balcans, a Iraq, a Líbia. Ho tenim gairebé oblidat, però cal recordar que, en ares de la solució d’un conflicte vam ser capaços de destruir dues ciutats amb bombes atòmiques i que, des de llavors, vivim amb l’espasa de Damocles de les bombes nuclears emmagatzemades als milers de sitges militars repartides pel món. Ara les armes químiques han tornat a aparèixer damunt la taula, però només com argument per a la intervenció. Com si les dones i infants sirians estiguessin contents de morir, ja no per efecte de les armes químiques, sinó per les armes dites “convencionals”.

Un cop i altre cop, el missatge dominant és sempre el mateix: l’única manera de solucionar els conflictes és amb la destrucció de l’altre/de l’altra. Les relacions entre les persones es basen en la malfiança. Ja Hobbes el va expressar amb claredat: “L’home és un llop per a l’home”. I quan deia “home” s’estava referint als homes, que són els qui tenen el poder. Sembla que quan escrivia això al segle XVII ho fes pensant en els militars, però també en els banquers, els empresaris, els polítics, els eclesiàstics. Els mitjans de comunicació ens repeteixen una i mil vegades aquest missatge. Us heu fixat en els cartells de les darreres pel.lícules d’aquelles que anomenem “d’acció”? Semblen totes tallades pel mateix patró: ciutats en ruïnes, homes que empunyen armes, apocalipsi.

Tanmateix, aquestes imatges èpiques deixen de banda la resta: els actes de generositat fins i tot al bell mig de la batalla, les xarxes de suport, els homes desertors de les guerres, els grups de dones de negre que intenten crear vincles entre els oponents. Com a professor, quan els meus estudiants reconstruïen les històries de vida dels seus avis i àvies durant la guerra civil apareixien relats d’aquesta mena, sense els quals fora impossible imaginar que la vida continués. Per què aquestes històries ara a penes apareixen als mitjans, per què no les consideren “noticiables”?

Un cop i altre cop els mitjans ens retornen aquesta imatge: homes disparant, homes destruint. Des de la foscor dels segles, des de La Il·líada (i fins i tot abans) que la veiem. Està tan present en el nostre imaginari que penetra (mai millor dit) tots els recons del llenguatge. El llenguatge esportiu, per exemple. Només cal recordar, per exemple, que la cançó que acompanyava “la roja”, la selecció espanyola de futbol, era “¡A por ellos!” Quina por! Però això succeix no tan sols el llenguatge esportiu. Quan vaig investigar amb nois que havien fet objecció de consciència oposant-se a la mili i arribant fins a la insubmissió, vaig notar que molts d’entre ells deien que “militaven” en el moviment antimilitarista. Quina contradicció! Caldria, doncs, desmilitaritzar el llenguatge, desmilitaritzar la forma en què enfoquem els conflictes.

Hi ha altres maneres d’entomar els conflictes? Hi ha altres maneres de ser home? Nosaltres creiem que sí. Que caldria recuperar com herois els homes que tenen cura d’altres, les dones que teixeixen xarxes de solidaritat, els desertors que no volen matar. I això també traslladar-lo als petits conflictes diaris. La masculinitat tradicional porta molt de patiment al món. I, a més, la imposició i la violència no solucionen els conflictes. Ni els grans conflictes del món ni els petits conflictes de convivència. Només ens deixen descarregar la ràbia de la nostra frustració, però res més. El conflicte queda amagat, però sense resoldre i tornarà a sorgir de nou.

En aquest sentit ens cal aprendre de moltes dones que, en mig de la destrucció, són capaces de construir vincles, relacions, consens, vida. I en això alguns homes els donen suport. Si aconseguissim que aquesta mirada arribés a ser majoritària, si aconseguíssim veure tothom com ho són, de destructives les formes violentes de resoldre els conflictes, el món canviaria de socarrel. Ja ho està fent, ja som al camí.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s