“Jo no sóc feminista!”

 

“Jo no sóc feminista!”. Això és el que l’altre dia, a una xerrada a Esplugues de Llobregat, em responia una dona ja gran, quan el Bernat Escudero i jo mateix explicàvem que la nostra associació considerava les aportacions del moviment feminista.

I no és el primer cop que ens passa. Per què el mot “feminisme” té unes connotacions negatives, té mala premsa? Quan he fet classes a la Universitat, gairebé sempre que demanava a les noies si es consideraven feministes, la major part –llevat d’algunes militants – responien negativament. Però si els demanava si acceptarien sotmetre’s a la voluntat del seu marit o parella, sempre responien negativament. Llavors?

“Feminisme” ha passat a visualitzar-se com a feminisme “radical”, a feminisme “anti-homes”. No direm pas que aquest feminisme no existeixi; algunes proves en tenim. Però no és més que una part molt reduïda del moviment de dones. Aquesta paraula, en canvi, “moviment de les dones” sí que és més acceptada. Perquè aleshores es dóna aquesta separació entre “moviment de dones” i “pensament feminista”?

No faig esment aquí de la posició dels grups d’homes ultres que a les feministes institucionals els posen el malnom de “feminazis”. Està clar que aquest insult sorgeix de la rancúnia i de l’enyorança de temps feliçment passats de domini masculí ineluctable. Tampoc no parlo d’aquells o aquelles que equiparen “feminisme” amb “masclisme”, equiparació fruit de la ignorància, atès que són termes antitètics.

Al llarg de molts mesos he tingut l’ocasió de xerrar a bastants grups de dones arreu de Catalunya. Són grups de dones que s’ajuden entre elles, que xerren, fan activitats de tota mena. Són dones amb empenta, dones molt actives, de totes les edats. Algunes, como la dona d’Esplugues, són d’una certa edat i han fet personalment un treball de transformació molt gran: s’han incorporat al mercat laboral, cultiven les seves aficions, es donen autoritat les unes a les altres per parlar de coses personals, interpel·len amb esperit crític qualsevol que els ve a fer combregar amb segons quines rodes de molí.

Perquè bastants d’aquestes dones se senten lluny del feminisme institucional, del feminisme oficial? És que els discursos feministes, que van sorgir molt a flor de pell, des del cos, des de la vida quotidiana, de la rebel·lia front als petits actes de domini dels homes sobre les dones, ara han perdut vigència? És que aquesta rebel·lia ha perdut força i entra dintre d’allò que és titllat de “políticament correcte” i per tant, sense vigència?

Em preocupa això. No em preocupa pel moviment de dones. Ja voldria jo que els homes haguéssim encetat un moviment com el seu! Però sí que el pensament feminista deixi de crear nous referents teòrics (de fet ja comencem a parlar de “post-feminisme”). I, per allò que em toca de més a prop, passarà el mateix amb el moviment d’homes i la major part dels homes que avui dia no se senten implicats per la igualtat? Perquè això seria un desastre: el nostre moviment està a les beceroles, i molts homes se senten allunyats del pensament per la igualtat. Podrem aconseguir algun dia que els dos corrents s’entrellacin o ens passarà com l’està passant al feminisme i les dones?

 Juanjo Compairé

___________________________________________

Imatge: Tres mujeres, de Miranda Roy Evans.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s