Taller amb Norman Duncan

El passat dijous dia 16 de desembre de 2010, va tenir lloc al local seu d’Homes Igualitaris un taller en petit comitè dirigit pel Norman Duncan. Pels qui no coneguin qui és aquesta persona, podem dir que en Norman és una mica de tot: arterapeuta, qualificat en massatge, format en bioenergètica, constel·lacions familiars i format en psicoteràpia, entre d’altres. A més, és fundador de l’associació “El Arte de Ser Persona” i de “Homes en busca”. 

 El taller va ser molt interessant, i el fet de ser poques persones les que vam intervenir el va fer molt més íntim, la qual cosa sempre és positiva per tal de fer front i de parlar de coses de nosaltres mateixos, que pertanyen al fons del nostre ésser i que gairebé mai tenim l’oportunitat, com a “homenots” que som o que hem d’aparentar ser, de traure-les.

El taller es va concretar en un parell d’exercicis que ens van portar a introduir-nos en nosaltres mateixos, a conèixer la relació amb el nostre entorn i amb el nostre ésser.

En primer lloc, en Norman ens va suggerir que parléssim sobre la connexió, la relació amb els nostres progenitors, la seva relació amb nosaltres, la relació entre ells/es, etc. Aquesta va ser una bona forma d’introduir-nos en una mena de viatge al món dels sentiments. Uns van explicar com van viure la seva infantesa, determinada sobretot per la figura l’àvia paterna, que anul·lava completament la figura de la mare (que es trobava condicionada a les decisions que aquesta prenia, o a les seves imposicions). Per altra banda, uns altres van donar èmfasi a la poca importància que havia tingut a la seva família la figura i la paraula del pare. I així, entre les cinc persones que formàvem el grup sortiren un munt d’històries: algunes entranyables, altres plenes de melangia, altres totalment frustrants (com el cas de qui comentà haver-se sentit anul·lat per la seva pròpia família en ser el germà petit de quatre, la qual cosa fa que actualment no sigui capaç de posar límits i tenir un territori propi).

És difícil parlar de les nostres relacions. De vegades, no sabem expressar què sentim. Tampoc sabem expressar què vam sentir en un passat. No trobem una manera de fer-ho perquè sembla que per als homes, parlar de les relacions aportant un plus sentimental és feminitzar el discurs, i això ens porta inevitablement a amagar tot el que corre dins nostre. Fins i tot podem passar anys amb preguntes, qüestions, dubtes, sense traure a la llum: coses que, si fossin resoltes, segurament ens traurien un pes de sobre. Quants cops li hem volgut dir quelcom important al nostre pare, la nostra mare, el/la nostre/a germà/na o la nostra parella, i no ho hem fet, o ho hem fet al cap de molts anys o quan ja semblava que el temps ens obligava a dir-ho? De vegades, coses tan importants com un “t’estimo”…

Després d’aquest exercici de sinceritat i reflexió sobre la relació dels nostres pares i mares, i la nostra relació amb ells/es, en Norman ens suggerí fer una altra activitat: ens col·locà per parelles i ens situà a una distància d’un metre, encoratjant-nos a mirar la nostra parella als ulls. No és fàcil mirar als ulls, i menys tan a prop. No estem acostumats. I de vegades sembla fins i tot estrany. Però és bonic. Després, ens va indicar que un de la parella estengués el braç cap endavant i obrís la mà (com oferint quelcom), i que després ho fes l’altra persona. Havíem de sentir què volia dir aquell gest: Donar? Oferir? Atreure? Cridar? Demanar? Per a alguns els resultà desconfiant, mentre que, per exemple, per a altres els hi resultà un gest d’ajuda, compassiu.

Uns minuts més tard vam perfeccionar l’exercici. En Norman ens situà a cada membre de la parella en costats allunyats de la sala, però sempre de front. En aquell moment es tractava que un membre de la parella estirés novament el seu braç i la seva mà, i caminés lentament cap el seu company, fins que aquest l’aturés dient “stop”. Amb “l’stop” la persona s’hauria d’aturar, i el seu company podria moure’l, convidar-li que s’apropés més, o fins i tot exigir-li que s’allunyés. Era el moment de trobar, davant la persona que venia cap a nosaltres, una forma de sentir-la sense la necessitat que envaís el nostre espai bàsic com a persones. Havíem de trobar el nostre espai.

Amb aquest exercici vam sentir quin és l’àmbit espaial que cadascú té. És curiós com uns sentien amb neguit i ànsia l’apropament de la seva parella (com si volguessin fer-li mal), mentre que uns altres manifestaren la necessitat d’atraure amb el seu cos a la persona que caminava cap a ell i abraçar-la.

 Finalment, vam fer una roda d’opinions en la que tots vam compartir la idea de la dificultat de l’home de connectar amb si mateix i amb els altres des de l’interior. Vam treballar quelcom important, com és l’apropament. També vam treballar la cerca del nostre espai vital i la interposició de límits. No obstant, quedà una cosa per treballar: l’abolició de límits innecessaris: és igual de negatiu no tenir límits per marcar el nostre espai, com tenir uns límits que impedeixin la connexió amb la resta de persones. I d’això últim, el homes sabem molt.

One thought on “Taller amb Norman Duncan

  1. Vaig anar al taller i me va resultar molt interessant. Destaco la capacitat de Norman de provocar en nosaltres el sorgiment de les nostres necessitats i la dificultat que tenim de marcar límits o d’obreri-nos als altres. Gràcies, Norman!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s