Voltant per Catalunya (activitats de la setmana del dia 25 de novembre)

Aquesta setmana ha estat la setmana del 25 de novembre, dia internacional contra la violència vers les dones.

Ens conviden de molts llocs per anar a fer xerrades. Sempre són dones que ens criden. El dia que des d’un Ajuntament, des d’una associació qualsevol hi hagi homes que ens cridin per anar a fer una activitat, les coses hauran començat a canviar. Ara per ara, és diferent. Ara bé, em dóna el privilegi de conèixer dones estupendes i, de pas, alguns homes també. I de conèixer el país, un país diferent del que surt a les guies turístiques. Un país no pas fet de monuments, sinó de xarxes de relacions. I en aquest sentit, les dones ens porten molt d’avantatge als homes.

Dilluns. Som al Prat. Tinc tertúlia a Ràdio El Prat. M’agrada perquè puc anar-hi en tren, tot mirant el paisatge i badant una mica. Un cop a l’estació, demano a la gent i m’indiquen ràpidament on és la Ràdio. El poble és petit i ràpidament endevino la Casa de la Vila, a tocar de l’estació; al costat hi ha una enorme església moderna que no sé si es deu omplir els diumenges i un petit mercat on anirem a fer el vermut en acabar la tertúlia.
Se’m deu notar la cara de “camaco”, de barceloní despistat per aquestes contrades, perquè la Carme, la tècnica del programa municipal de dones, em reconeix de seguida i em fa aturar quan estic a punt de passar de llarg de la Ràdio. Ai, aquests de la capital! Saludo les contertulianes: totes dones, excepte el presentador del programa: una representant de l’Institut Català de les Dones, Rosa, que porta el programa d’atenció a les dones del poble i la Bàrbara Biglia. La tertúlia va bé. M’assabento que a un poble com aquell hi ha més de 44 dones que enguany han denunciat maltracte i han estat ateses pels serveis socials municipals. Déu n’hi do! Quina feina callada la d’aquestes dones que acompanyen altres dones en aquests tràngols tan difícils! M’alegra sentir que l’Institut Català de les Dones considera fonamental treballar amb els homes.
En acabar, anem a fer un vermut al petit Mercat. Voltades per les olors de les parades, xerro amb la Rosa, que m’explica algunes històries esgarrifoses de les dones que ella atén. De com un home arribava a controlar-li fins al darrer cèntim a la seva dona, arribant a l’extrem que aquesta li havia de demanar 50 cèntims per la maquineta del cafè. I les històries de sevícies sexuals… En fi, la gent passa, coneixen la Rosa i ella els saluda. Commogut pel que m’acaba d’explicar, no puc evitar de pensar que potser algun d’aquests homes que corren pel mercat es comporta així a casa. Però no – em responc – mireu-los, ells fan la compra, ells comparteixen les feines! Em quedo, però, amb el dubte.

Dimarts. Torno a agafar el tren fins a Reus. La Marta m’espera a l’estació. Ella també porta el programa de dones de la ciutat. La tarda és glaçada, però som en aquella hora del capvespre que els anglesos anomenen “entre dos llums”, en què la claror del dia no ha marxat i s’han encès les primeres llums artificials. La tarda és tan diàfana que seria un dia per fer fotos si no tingués altra cosa a fer. Prenem un te al costat de la sala de conferències, que és una prolongació de l’Església. La Marta em demana pel que fem a l’associació i jo li contesto com puc.

La sala s’omple mica en mica, imponent. Correm una cortina com es feia abans al cinema i apareix una pantalla, on es projectarà el meu PowerPoint. Saludo la gent que va venint, gairebé tot dones, a més de la Regidora de participació i ciutadania, que em presentarà i estarà amb mi a la taula. Observo que l’Ajuntament té clara la idea de transversalitat de gènere, perquè entre les persones municipals hi ha alguns càrrecs electes i personal tècnic de diverses àrees.

Entre el públic hi ha una dona ja gran, que se’m presenta com a representant de “avis per la custòdia compartida”. Li adverteixo que avui el tema va de violència masclista, però ella, tan si vull com si no, m’explica el seu problema: té un fill condemnat per maltractador i privat de veure les seves filles. Ella assegura que es tracta d’una falsa denúncia, que els homes com el seu fill estan discriminats per una llei injusta. Li dic que si està segura que la denúncia és falsa, això és un delicte que cal denunciar. Però ella insisteix. Un petit moment que ella em deixa, li explico la postura de la nostra associació sobre la custòdia compartida. Fa de mal veure dones que mantenen aquestes postures neomasclistes. Però, d’altra banda, em dic, quina mare voldria reconèixer que el seu fill maltracta?; quina mare li deixaria de fer confiança?

La xerrada meva va segons el previst. Potser he anat massa de pressa. Tinc ganes d’arribar al col•loqui posterior. M’aixeco de la taula, que em separava una mica del meu auditori i m’hi assec. L’àvia per la custòdia compartida intervé una mica, desqualificant el que jo he explicat, però la gent la coneix i no li fa massa cas. Finalment em quedo amb un parell de nois que tenen interès en col•laborar amb nosaltres: un, l’Alberto, que ja havia vingut a la roda d’homes de Tarragona del 21 d’octubre; l’altre, Paco, em dóna la seva adreça-e i quedem per després del pont. No és el primer cop que, quan he plantejat el tema en un lloc, sorgeixen alguns homes interessats en formar un grup a la localitat. En acabar, una dona en diu a cau d’orella. “Us adoneu que sou uns trencadors?”

Dimecres. En cotxe a Barberà del Vallès. Un grup de dones, dones.com, ens han convidat. Són dones de totes les edats i de tots els sectors socials; són una cinquantena i n’hi ha que parlen millor català i n’hi ha que els costa. Estan en contacte amb la Plataforma contra les violències de gènere i amb molts altres moviments feministes. Em diuen que han cridat els homes del seu entorn, però de fet no en ve cap. Apartem la taula, fem una rotllana i xerrem de com es veuen elles i els homes del seu voltant. Deixo de banda el meu PowerPoint i responc com puc les seves qüestions. Una pregunta queda, però, en l’aire: “on són els homes?” Alguns indicis: em diuen que al poble predomina un tipus d’home molt tradicional i m’expliquen que fins i tot homes professionals fan comentaris misògins. No sé si serà veritat, perquè no n’ha vingut cap.

Ens allarguem més del compte, unes dues hores. Hi ha molta calidesa en aquestes dones. N’hi ha una que abraça tothom i també a mi em fa una abraçada molt llarga donant-me les gràcies. Em comenta que el seu marit mai l’abraça i que el més que ell fa és parar la galta quan ella li fa un petó. No, si no sabem els homes el que ens perdem!

Dijous. Dia contra la violència masclista. Ens han convidat de Torrelles de Llobregat i commemorarem amb la gent del poble la diada. Anem Jorge i jo en cotxe. És negra nit i pels revolts que porten al poble ja circula poca gent. Però quan aparquem i anem al centre, la gent ens saluda. Allà es veu que tothom es coneix i es saluda. Són avantatges de poble; o potser desavantatges?
El poble està presidit per la torre de l’església il•luminada i, al seu voltant, l’ajuntament no gaire il•luminat. Serà davant de la casa de la Vila on farem l’encesa d’espelmes en commemoració de les dones assassinades. Allà trobem l’Ofèlia i altres dones que ho estan preparant tot, música inclosa. Amb un cert retard sobre l’horari previst (això és un poble, ens diuen) va venint gent. Molta gent per a un poble no massa gran. Comenten que hi ha una moguda de dones molt maca: n’hi ha més de 300 associades, més que els homes associats en grups igualitaris a tota Espanya! Sense comentaris.
La cerimònia és molt senzilla però emotiva: lectura de manifest, lectura de poemes, encesa d’espelmes, rotllana de mans i minut de silenci. Ens crida l’atenció que hi ha relativament bastants homes. Entre la gent assistent, els amics Vanessa i Àlex, de Sakura Onna.
Ens traslladem a la Biblioteca. Som més de cent persones i manca espai. I això que són quarts de deu de la nit! Ens presentem i proposem el debat que farem: “què guanyen els homes amb la igualtat?”. Formem un grup d’homes i –és clar- un grup més nombrós de dones. Debatem per separat i després fem la posada en comú. Observo que els homes presents en general han fet ja una reflexió sobre la masculinitat, perquè reconeixen (excepte un parell de nois, cosa curiosa) la desigualtat que pateixen les dones, parlen de fer un treball personal… I algú es vol posar en contacte amb nosaltres. Realment, com deia una dona després, Torrelles és un poble molt modern!

 

A la posada en comú hi ha bastants coincidències entre el que ha sorgit dels dos grups. I el debat, amb tanta gent, flueix prou bé. Quedem per continuar-lo en una altra ocasió perquè ja s’han fet gaire bé les 11 de la nit. Quan tornem a Barcelona, gairebé la mitjanit del 25 de novembre, ens sentim cansats, però satisfets. Mica en mica, el missatge igualitari va calant, però fins ara són les dones principalment qui el reben. Queda en peu la pregunta: com arribem a la resta d’homes? Realment estem assistint a l’aflorament d’un moviment o encara ens queda molt camí per fer?

Juanjo Compairé

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s