Cafè d’Homes amb Sakura Onna: “Com afrontar la violència sexual des de les noves masculinitats”.

La Vanessa i l’Àlex, membres de l’associació Sakura Onna, van donar el passat dijous dia onze de novembre de 2010, una interessant xerrada al local d’HI (Homes Igualitaris) sobre la violència sexual. Ells saben bé de què parlen. Han vist i han assistit a desenes de dones que han estat violades: dones d’edats que oscil·len entre la pre-adolescència dels tretze, fins la maduresa dels cinquanta anys. Dones que han estat sorpreses al carrer i s’han vist obligades a no resistir-se, dones que s’han trobat amb un desconegut, o que han hagut de patir el desconegut perfil d’algun amic o company. Però al cap i a la fi, dones que han dit o han volgut dir NO, i la voluntat de les quals (al mateix cop que els seus drets) ha estat vulnerada.

 

Hi ha quelcom que apropa la violació i els abusos sexuals infantils: el secretisme. No és fàcil detectar una víctima d’una violació, igual que tampoc ho és detectar la víctima dels abusos. I aquest factor s’adverteix senzillament formulant, com va fer l’Àlex a la sala, la següent pregunta: “Hi ha algú que conegui algú que hagi patit una violació o altra agressió sexual?” Poques mans van ser aixecades, i no és quelcom estrany: un percentatge molt alt de la població no és coneixedor de casos de violacions, perquè no moltes víctimes es decideixen a parlar, i quan es decideixen, és molt difícil saber escoltar-les.

 

Per això l’associació Sakura Onna no només es dedica a donar suport a les dones víctimes de la violació o agressió, sinó que també assisteix les famílies de les víctimes. Orienten les persones més properes, persones que, si bé haurien de ser al costat de la víctima sempre, en no poques ocasiones no ho aconsegueixen, i no perquè no vulguin, sinó perquè no saben com fer-ho. És freqüent, fins i tot, la que podria anomenar-se “culpabilització involuntària” que la família i la gent més propera solen realitzar mitjançant conductes de pressió i qüestionant el comportament de la víctima amb preguntes com “On eres quan va passar? Per què anaves sola? Per què vas passar per allà si vas veure que era fosc? Havies begut?”.  Davant això, és important dir i recalcar que el culpable SEMPRE és l’agressor; que el fet de passar per un parc solitari a les tres de la matinada no redueix el dret a la integritat física i psíquica de la dona; i que una dona, per ser dona, no ha de caure en l’absurd de passar tota la seva vida pensant que és possible que, si no va amb compte (pensament que ja introdueix l’autoculpa) un dia la violin. Quina societat la nostra en què gairebé la meitat de la població hauria si no de viure un estrany “toc de queda” a altes hores de la nit!

Els membres de Sakura Onna intenten amb tots els mitjans que, per tant, la víctima rebi una ajuda digna i adequada amb la que arribi a interioritzar aquestes afirmacions tan lògiques per nosaltres, però tan difícils d’entendre i tan importants per elles: que tenen dret a viure en llibertat.

Parlant d’ajudes, però, la Vanessa i l’Àlex subratllen quelcom important, i és que els mitjans que l’Estat fa servir per a assistir les dones víctimes d’agressions sexuals són escassos, i en ocasions, inútils, factor que obliga a les associacions a esforçar-se de manera més acusada en la seva feina. Amb l’Administració, diuen, es compta per al part de lesions, per a l’acta dels Mossos d’Esquadra, i per a que enviïn a la víctima a un psicòleg o un psiquiatra que, a base de certa medicació, posarà un pedaç que caurà als pocs dies, i tot seguirà igual. A Sakura Onna es mostren totalment en contra de la medicació. Aquest camí, diu l’Àlex, ajudarà la víctima a dormir millor i descansar els primers dies, però no la farà oblidar el que va succeir, ni l’ajudarà a encarar-ho i a superar-ho. I no només això, sinó que la medicació, totes i tots sabem, és una arma de doble tall que pot acabar provocant una addicció greu (típic cas dels psicotròpics) Poques persones i sobretot pocs homes poden arribar a albirar què sent una dona violada, com és el seu patiment profund.

Per tant, i després de tot això, es pot dir que l’associació Sakura Onna treballa en tres vies d’actuació:

–          La primera d’elles és la intervenció psicològica a persones que han patit la violència (ja sigui la víctima directa, o la família de la víctima com hem explicat anteriorment). En aquest espai d’actuació és de màxima rellevància convèncer la víctima i el seu entorn afectiu que tota actuació que trenqui amb la voluntat de la dona constitueix una agressió als seus drets, i que des que el subjecte ignora el NO de la dona, aquest es converteix en agressor i/o violador. Les dones no tenen la culpa, i és important que elles retinguin aquest missatge. En efecte, i malgrat tot, aquestes dones heroïnes han de comportar-se igual davant la vida, tot i que la seva vida ja no és igual (cadascuna ha de seguir sent efectiva al treball, complir amb la feina de la llar, fer veure que es troba bé, etc.). I no hi ha millor eina per ajudar que tot canviï que acompanyar-les de la millor manera possible, fent-les sentir bé, tranquil·les. Per això,  Sakura Onna treballa també amb el seu entorn, perquè la seva és una part important del procés.

–          La segona via d’actuació és la prevenció, i en aquest sentit, una de les ajudes que ofereix l’associació Sakura Onna és la de poder participar a classes de defensa personal impartides per un mestre, i amb l’ajuda d’altres homes que hi col·laboren per tal que les dones puguin treballar sobre cossos masculins i s’enfrontin a la possible força d’un agressor. A les dones se les inculca des de petites a ser tendres, a esperar que el príncep blau les salvi dels perills, a ser sensuals i sensibles, però no pas a defensar la seva integritat davant un home quan no tenen més recolzament que el seu cos i el seu coratge. “Per això –diu l’Àlex- moltes dones tenen dubtes sobre venir a les classes de defensa personal o no. S’ho prenen com quelcom sense importància perquè així se les ha ensenyat. Sempre hi ha alguna cosa a fer, alguna excusa per no apuntar-s’hi (han d’anar a comprar, han de netejar). Inclús el seu entorn sol jugar en la seva contra prenent-se el tema com una broma, com una bajanada”. Malgrat aquest fet, és ben segur que és important que la dona sàpiga defensar-se, i no només això, que ho sàpiga fer des de que intueix que alguna cosa no va bé. “A les classes de defensa personal treballen a cinc nivells durant tot el curs, ja que fins que la víctima està al terra sota l’agressor han passat moltes coses, i és important aturar l’acció quan abans millor”.

–          La tercera via és la de la sensibilització social. I aquesta via ve relacionada amb la pregunta que va fer l’Àlex al principi de la tertúlia i amb l’escassa participació en la resposta: “Quants de nosaltres sabem d’alguna coneguda que hagi estat agredida o violada?”. La violència sexual és molt freqüent; molt més del que la societat en conjunt detecta. I des de Sakura Onna busquen i volen que, en primer lloc, la dona agredida parli sabent que l’únic culpable és l’agressor; i en segon lloc, que l’entorn de la víctima i la societat en general sàpiguen com tractar la víctima, què fer i què no fer. “Per exemple –comenta la Vanessa-, a la majoria dels casos en què les dones decideixen parlar, es forma un gran desordre al seu entorn, les exigeixen que els expliquin què va passar, les retreuen què feien en aquell lloc a aquella hora,  les obliguen a fer i dir tot ja, etc., i això no és bo per la víctima. L’entorn, la família, els amics, han d’entendre que la dona explicarà el que vulgui i a qui vulgui, i ho farà al seu ritme. No s’han de desesperar amb ella, sinó fer-la veure que ells són uns afortunats perquè ella els ha confiat aquest secret”.

I tenint en compte el conjunt d’explicacions que ens ofereixen l’Àlex i la Vanessa, i la semblança d’aquest delicte amb el dels abusos sexuals infantils en l’àmbit psicològic (en tant que ambdós provoquen la vergonya per part de la víctima, que creu ser còmplice, fins i tot culpable del fet justiciable comés contra ell/a), els representants de Sakura Onna al local d’Homes Igualitaris  no creuen que hi hagi un perfil determinat d’agressor, com també va dir la Vicki Bernadet a la seva xerrada.

I és que s’ha de desmitificar la figura de l’agressor. “Els violadors –diu la Vanessa- no sempre són malalts, o persones amb un trauma infantil per haver patit abusos. La majoria de violadors són persones normals. No sempre són indigents, immigrants, gitanos, o gent de classe social baixa. Només són homes que, més que buscar la satisfacció sexual (que ja de passada obtenen), cerquen el sotmetiment de la dona. A la presó, malgrat això, se’ls tracta diferent, com si fossin malalts mentals, i no solament això, sinó què a més, se’ls redueix la pena per bona conducta, per assistència a sessions que en teoria han de servir per a la reinserció però que després no eviten la reincidència, etc. Ni tan sols la dona víctima té tots aquests recursos al seu abast”.

 

I després d’una interessant tarda en què hem pogut sentir de primera mà com es treballa amb les víctimes d’agressions sexuals i violacions, la tertúlia acaba amb una reflexió nascuda de la següent qüestió: “I nosaltres, què hem de fer?” Hem de pensar, com ja em dit abans, que el fet que la víctima no ens expliqui tot no és dolent, i que en el moment que ens expliqui una mica més de la seva història, l’hem de fer saber que nosaltres som afortunats/es pel fet que ens hagi fet confiança. Mai no hem de sobreprotegir ni pressionar: hem de deixar-les fer el  seu camí. També hem de pensar que cada persona és un món, i que cada víctima es pren la vida d’una forma o d’una altra. “Hi ha víctimes –ens expliquen- que només han estat tocades i han caigut en depressió profunda, i d’altres que han estat penetrades i ho han portat millor”. I sobretot, hem de tornar a dir que no importa qui sigui l’agressor: la vida de la víctima es trenca de la mateixa manera.

Per tot plegat, perquè no importa qui és l’agressor, i perquè el que ha succeït ja no pot desaparèixer, a Sakura Onna es centren en teràpies mitjançant les quals la víctima pugui transformar el seu sentiment cap a un millor futur. El passat quedarà allà per sempre, i l’única forma d’evitar les tragèdies és conscienciar aquestes dones que tenen un futur per davant, un bon futur per davant.

Pel que fa als abusadors, als violadors, tenen dret a rehabilitar-se i ho faran si empatitzen amb la víctima i el seu patiment, si se’n fan responsables. És un procés en tot cas difícil, però del que poden sortir millorats personalment. Els ho devem a ells, però sobretot, els ho devem a les seves víctimes.

 

J.Compairé

J.L.Pérez

One thought on “Cafè d’Homes amb Sakura Onna: “Com afrontar la violència sexual des de les noves masculinitats”.

  1. Gràcies, Jorge, pel teu escrit.
    Què hi podem fer sense caure en el desànim? Si més no, prevenir. I com fer-ho? Doncs al nostre ambient, entre les nostres amistats, companys de feina, als llocs de lleure, etc, anar desmuntant els tòpics sexuals: no és veritat que els homes tinguem necessàriament aquesta sexualitat compulsiva que ens obliga a estar sempre disposats; no és veritat que sexe i violència hagin d’anar junts; tot el contrari. I així intentar desfer totes aquestes fantasmades que ens han ficat al cap.
    Us recomano el llibre “Esta noche no, querida”, de Sergio Sinay, que abunda en aquesta idea.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s