Voltant per Catalunya (activitats de la setmana del dia 25 de novembre)

Aquesta setmana ha estat la setmana del 25 de novembre, dia internacional contra la violència vers les dones.

Ens conviden de molts llocs per anar a fer xerrades. Sempre són dones que ens criden. El dia que des d’un Ajuntament, des d’una associació qualsevol hi hagi homes que ens cridin per anar a fer una activitat, les coses hauran començat a canviar. Ara per ara, és diferent. Ara bé, em dóna el privilegi de conèixer dones estupendes i, de pas, alguns homes també. I de conèixer el país, un país diferent del que surt a les guies turístiques. Un país no pas fet de monuments, sinó de xarxes de relacions. I en aquest sentit, les dones ens porten molt d’avantatge als homes.

Dilluns. Som al Prat. Tinc tertúlia a Ràdio El Prat. M’agrada perquè puc anar-hi en tren, tot mirant el paisatge i badant una mica. Un cop a l’estació, demano a la gent i m’indiquen ràpidament on és la Ràdio. El poble és petit i ràpidament endevino la Casa de la Vila, a tocar de l’estació; al costat hi ha una enorme església moderna que no sé si es deu omplir els diumenges i un petit mercat on anirem a fer el vermut en acabar la tertúlia.
Se’m deu notar la cara de “camaco”, de barceloní despistat per aquestes contrades, perquè la Carme, la tècnica del programa municipal de dones, em reconeix de seguida i em fa aturar quan estic a punt de passar de llarg de la Ràdio. Ai, aquests de la capital! Saludo les contertulianes: totes dones, excepte el presentador del programa: una representant de l’Institut Català de les Dones, Rosa, que porta el programa d’atenció a les dones del poble i la Bàrbara Biglia. La tertúlia va bé. M’assabento que a un poble com aquell hi ha més de 44 dones que enguany han denunciat maltracte i han estat ateses pels serveis socials municipals. Déu n’hi do! Quina feina callada la d’aquestes dones que acompanyen altres dones en aquests tràngols tan difícils! M’alegra sentir que l’Institut Català de les Dones considera fonamental treballar amb els homes.
En acabar, anem a fer un vermut al petit Mercat. Voltades per les olors de les parades, xerro amb la Rosa, que m’explica algunes històries esgarrifoses de les dones que ella atén. De com un home arribava a controlar-li fins al darrer cèntim a la seva dona, arribant a l’extrem que aquesta li havia de demanar 50 cèntims per la maquineta del cafè. I les històries de sevícies sexuals… En fi, la gent passa, coneixen la Rosa i ella els saluda. Commogut pel que m’acaba d’explicar, no puc evitar de pensar que potser algun d’aquests homes que corren pel mercat es comporta així a casa. Però no – em responc – mireu-los, ells fan la compra, ells comparteixen les feines! Em quedo, però, amb el dubte.

Dimarts. Torno a agafar el tren fins a Reus. La Marta m’espera a l’estació. Ella també porta el programa de dones de la ciutat. La tarda és glaçada, però som en aquella hora del capvespre que els anglesos anomenen “entre dos llums”, en què la claror del dia no ha marxat i s’han encès les primeres llums artificials. La tarda és tan diàfana que seria un dia per fer fotos si no tingués altra cosa a fer. Prenem un te al costat de la sala de conferències, que és una prolongació de l’Església. La Marta em demana pel que fem a l’associació i jo li contesto com puc.

La sala s’omple mica en mica, imponent. Correm una cortina com es feia abans al cinema i apareix una pantalla, on es projectarà el meu PowerPoint. Saludo la gent que va venint, gairebé tot dones, a més de la Regidora de participació i ciutadania, que em presentarà i estarà amb mi a la taula. Observo que l’Ajuntament té clara la idea de transversalitat de gènere, perquè entre les persones municipals hi ha alguns càrrecs electes i personal tècnic de diverses àrees.

Entre el públic hi ha una dona ja gran, que se’m presenta com a representant de “avis per la custòdia compartida”. Li adverteixo que avui el tema va de violència masclista, però ella, tan si vull com si no, m’explica el seu problema: té un fill condemnat per maltractador i privat de veure les seves filles. Ella assegura que es tracta d’una falsa denúncia, que els homes com el seu fill estan discriminats per una llei injusta. Li dic que si està segura que la denúncia és falsa, això és un delicte que cal denunciar. Però ella insisteix. Un petit moment que ella em deixa, li explico la postura de la nostra associació sobre la custòdia compartida. Fa de mal veure dones que mantenen aquestes postures neomasclistes. Però, d’altra banda, em dic, quina mare voldria reconèixer que el seu fill maltracta?; quina mare li deixaria de fer confiança?

La xerrada meva va segons el previst. Potser he anat massa de pressa. Tinc ganes d’arribar al col•loqui posterior. M’aixeco de la taula, que em separava una mica del meu auditori i m’hi assec. L’àvia per la custòdia compartida intervé una mica, desqualificant el que jo he explicat, però la gent la coneix i no li fa massa cas. Finalment em quedo amb un parell de nois que tenen interès en col•laborar amb nosaltres: un, l’Alberto, que ja havia vingut a la roda d’homes de Tarragona del 21 d’octubre; l’altre, Paco, em dóna la seva adreça-e i quedem per després del pont. No és el primer cop que, quan he plantejat el tema en un lloc, sorgeixen alguns homes interessats en formar un grup a la localitat. En acabar, una dona en diu a cau d’orella. “Us adoneu que sou uns trencadors?”

Dimecres. En cotxe a Barberà del Vallès. Un grup de dones, dones.com, ens han convidat. Són dones de totes les edats i de tots els sectors socials; són una cinquantena i n’hi ha que parlen millor català i n’hi ha que els costa. Estan en contacte amb la Plataforma contra les violències de gènere i amb molts altres moviments feministes. Em diuen que han cridat els homes del seu entorn, però de fet no en ve cap. Apartem la taula, fem una rotllana i xerrem de com es veuen elles i els homes del seu voltant. Deixo de banda el meu PowerPoint i responc com puc les seves qüestions. Una pregunta queda, però, en l’aire: “on són els homes?” Alguns indicis: em diuen que al poble predomina un tipus d’home molt tradicional i m’expliquen que fins i tot homes professionals fan comentaris misògins. No sé si serà veritat, perquè no n’ha vingut cap.

Ens allarguem més del compte, unes dues hores. Hi ha molta calidesa en aquestes dones. N’hi ha una que abraça tothom i també a mi em fa una abraçada molt llarga donant-me les gràcies. Em comenta que el seu marit mai l’abraça i que el més que ell fa és parar la galta quan ella li fa un petó. No, si no sabem els homes el que ens perdem!

Dijous. Dia contra la violència masclista. Ens han convidat de Torrelles de Llobregat i commemorarem amb la gent del poble la diada. Anem Jorge i jo en cotxe. És negra nit i pels revolts que porten al poble ja circula poca gent. Però quan aparquem i anem al centre, la gent ens saluda. Allà es veu que tothom es coneix i es saluda. Són avantatges de poble; o potser desavantatges?
El poble està presidit per la torre de l’església il•luminada i, al seu voltant, l’ajuntament no gaire il•luminat. Serà davant de la casa de la Vila on farem l’encesa d’espelmes en commemoració de les dones assassinades. Allà trobem l’Ofèlia i altres dones que ho estan preparant tot, música inclosa. Amb un cert retard sobre l’horari previst (això és un poble, ens diuen) va venint gent. Molta gent per a un poble no massa gran. Comenten que hi ha una moguda de dones molt maca: n’hi ha més de 300 associades, més que els homes associats en grups igualitaris a tota Espanya! Sense comentaris.
La cerimònia és molt senzilla però emotiva: lectura de manifest, lectura de poemes, encesa d’espelmes, rotllana de mans i minut de silenci. Ens crida l’atenció que hi ha relativament bastants homes. Entre la gent assistent, els amics Vanessa i Àlex, de Sakura Onna.
Ens traslladem a la Biblioteca. Som més de cent persones i manca espai. I això que són quarts de deu de la nit! Ens presentem i proposem el debat que farem: “què guanyen els homes amb la igualtat?”. Formem un grup d’homes i –és clar- un grup més nombrós de dones. Debatem per separat i després fem la posada en comú. Observo que els homes presents en general han fet ja una reflexió sobre la masculinitat, perquè reconeixen (excepte un parell de nois, cosa curiosa) la desigualtat que pateixen les dones, parlen de fer un treball personal… I algú es vol posar en contacte amb nosaltres. Realment, com deia una dona després, Torrelles és un poble molt modern!

 

A la posada en comú hi ha bastants coincidències entre el que ha sorgit dels dos grups. I el debat, amb tanta gent, flueix prou bé. Quedem per continuar-lo en una altra ocasió perquè ja s’han fet gaire bé les 11 de la nit. Quan tornem a Barcelona, gairebé la mitjanit del 25 de novembre, ens sentim cansats, però satisfets. Mica en mica, el missatge igualitari va calant, però fins ara són les dones principalment qui el reben. Queda en peu la pregunta: com arribem a la resta d’homes? Realment estem assistint a l’aflorament d’un moviment o encara ens queda molt camí per fer?

Juanjo Compairé

Anuncis

En Daniel Gabarró i la seva “activitat igualitària” a Lleida

El nostre amic Daniel Gabarró, soci d’Homes Igualitaris i autor de llibres com “Transformar a los hombres, un reto social”, o “¿Fracaso escolar? La solución inesperada del género y la coeducación”, és el nostre enllaç amb terres lleidatanes, terres on ell resideix i on volca gairebé tot el seu “treball igualitari”. Algunes de les seves activitats més recents són les següents:

–         En Daniel està intentant d’inscriure Homes Igualitaris dins el registre d’associacions de l’ajuntament de Lleida. Això facilitaria subvencions i similars. Igualment, el concepte “Homes Igualitaris” ja està dins la ment de molta gent a Lleida: de fet, a la roda d’homes convocada pel passat dia 21 d’octubre hi havia regidors/es de tots els partits polítics (excepte PP) i de moltes associacions diverses…

–         Per altra banda, el nostre amic es reunirà properament amb homes per tal d’ impulsar un grup de reflexió d’homes de Lleida. El seu desig és oferir un espai per escoltar els seus desitjos i plans.

–         En Daniel també ha intentat impulsar una activitat prèvia a qualsevol treball polític/públic. La activitat consisteix en la formació d’un cercle d’homes abans d’aquestes activitats. Aquesta proposta sembla haver tingut poc èxit, però malgrat això, en Daniel ha aconseguit el compromís d’alguns homes per a la propera reunió on es tractaran temes polítics/públics; entre d’ells, un home magrebí. A part, s’ha aconseguit tenir el suport d’una associació magrebí, cosa que pot ser molt interessant, en tant que les intencions del nostre company és, per suposat (i tot seguint els ideals de la nostra associació), fer una feina per a tots els homes, de tots els colors, de totes les races, de totes les textures, de tots els aromes, i per tant, el recolzament d’una entitat magrebí i la participació d’estrangers/es o persones d’altres cultures en aquestes activitats pot ser molt útil per a una evolució positiva. A més, fa anys que en Daniel treballa a Lleida, i sap que, tot i ser pocs homes els compromesos a implicar-s’hi, el fet que Lleida sigui una ciutat petita pot facilitar una bona feina i una incidència raonable a la ciutat.

–         A més a més, el nostre amic col·labora a TV LLeida un vespre al mes com a representant d’Homes Igualitaris a una tertúlia, la qual cosa també augmenta la probabilitat d’incidència gràcies a que la mida de Lleida és abastable i a que la seva gent és oberta i receptiva. També participa en un projecte ciutadà pel Pla d’Igualtat i té relacions habituals amb la Diputació de Lleida i els seus agents d’igualtat.

Finalment, només dir que aquest dimecres en Daniel participarà en una xerrada que organitza CiU al voltant del 25 de novembre (encara que des d’aquí informem que Homes Igualitaris, com a associació, constitueix una entitat sense colors polítics, la qual cosa aprofitem per sentir-nos bé amb qualsevol associació, persona o entitat política que comparteixi les nostres idees d’igualtat entre les persones).

 

Per tot això, moltes gràcies Daniel! La teva feina sempre ha estat imprescindible per a Homes Igualitaris, i des d’aquí t’animem a seguir amb la teva tasca!

Cafè d’Homes amb Sakura Onna: “Com afrontar la violència sexual des de les noves masculinitats”.

La Vanessa i l’Àlex, membres de l’associació Sakura Onna, van donar el passat dijous dia onze de novembre de 2010, una interessant xerrada al local d’HI (Homes Igualitaris) sobre la violència sexual. Ells saben bé de què parlen. Han vist i han assistit a desenes de dones que han estat violades: dones d’edats que oscil·len entre la pre-adolescència dels tretze, fins la maduresa dels cinquanta anys. Dones que han estat sorpreses al carrer i s’han vist obligades a no resistir-se, dones que s’han trobat amb un desconegut, o que han hagut de patir el desconegut perfil d’algun amic o company. Però al cap i a la fi, dones que han dit o han volgut dir NO, i la voluntat de les quals (al mateix cop que els seus drets) ha estat vulnerada.

 

Hi ha quelcom que apropa la violació i els abusos sexuals infantils: el secretisme. No és fàcil detectar una víctima d’una violació, igual que tampoc ho és detectar la víctima dels abusos. I aquest factor s’adverteix senzillament formulant, com va fer l’Àlex a la sala, la següent pregunta: “Hi ha algú que conegui algú que hagi patit una violació o altra agressió sexual?” Poques mans van ser aixecades, i no és quelcom estrany: un percentatge molt alt de la població no és coneixedor de casos de violacions, perquè no moltes víctimes es decideixen a parlar, i quan es decideixen, és molt difícil saber escoltar-les.

 

Per això l’associació Sakura Onna no només es dedica a donar suport a les dones víctimes de la violació o agressió, sinó que també assisteix les famílies de les víctimes. Orienten les persones més properes, persones que, si bé haurien de ser al costat de la víctima sempre, en no poques ocasiones no ho aconsegueixen, i no perquè no vulguin, sinó perquè no saben com fer-ho. És freqüent, fins i tot, la que podria anomenar-se “culpabilització involuntària” que la família i la gent més propera solen realitzar mitjançant conductes de pressió i qüestionant el comportament de la víctima amb preguntes com “On eres quan va passar? Per què anaves sola? Per què vas passar per allà si vas veure que era fosc? Havies begut?”.  Davant això, és important dir i recalcar que el culpable SEMPRE és l’agressor; que el fet de passar per un parc solitari a les tres de la matinada no redueix el dret a la integritat física i psíquica de la dona; i que una dona, per ser dona, no ha de caure en l’absurd de passar tota la seva vida pensant que és possible que, si no va amb compte (pensament que ja introdueix l’autoculpa) un dia la violin. Quina societat la nostra en què gairebé la meitat de la població hauria si no de viure un estrany “toc de queda” a altes hores de la nit!

Els membres de Sakura Onna intenten amb tots els mitjans que, per tant, la víctima rebi una ajuda digna i adequada amb la que arribi a interioritzar aquestes afirmacions tan lògiques per nosaltres, però tan difícils d’entendre i tan importants per elles: que tenen dret a viure en llibertat.

Parlant d’ajudes, però, la Vanessa i l’Àlex subratllen quelcom important, i és que els mitjans que l’Estat fa servir per a assistir les dones víctimes d’agressions sexuals són escassos, i en ocasions, inútils, factor que obliga a les associacions a esforçar-se de manera més acusada en la seva feina. Amb l’Administració, diuen, es compta per al part de lesions, per a l’acta dels Mossos d’Esquadra, i per a que enviïn a la víctima a un psicòleg o un psiquiatra que, a base de certa medicació, posarà un pedaç que caurà als pocs dies, i tot seguirà igual. A Sakura Onna es mostren totalment en contra de la medicació. Aquest camí, diu l’Àlex, ajudarà la víctima a dormir millor i descansar els primers dies, però no la farà oblidar el que va succeir, ni l’ajudarà a encarar-ho i a superar-ho. I no només això, sinó que la medicació, totes i tots sabem, és una arma de doble tall que pot acabar provocant una addicció greu (típic cas dels psicotròpics) Poques persones i sobretot pocs homes poden arribar a albirar què sent una dona violada, com és el seu patiment profund.

Per tant, i després de tot això, es pot dir que l’associació Sakura Onna treballa en tres vies d’actuació:

–          La primera d’elles és la intervenció psicològica a persones que han patit la violència (ja sigui la víctima directa, o la família de la víctima com hem explicat anteriorment). En aquest espai d’actuació és de màxima rellevància convèncer la víctima i el seu entorn afectiu que tota actuació que trenqui amb la voluntat de la dona constitueix una agressió als seus drets, i que des que el subjecte ignora el NO de la dona, aquest es converteix en agressor i/o violador. Les dones no tenen la culpa, i és important que elles retinguin aquest missatge. En efecte, i malgrat tot, aquestes dones heroïnes han de comportar-se igual davant la vida, tot i que la seva vida ja no és igual (cadascuna ha de seguir sent efectiva al treball, complir amb la feina de la llar, fer veure que es troba bé, etc.). I no hi ha millor eina per ajudar que tot canviï que acompanyar-les de la millor manera possible, fent-les sentir bé, tranquil·les. Per això,  Sakura Onna treballa també amb el seu entorn, perquè la seva és una part important del procés.

–          La segona via d’actuació és la prevenció, i en aquest sentit, una de les ajudes que ofereix l’associació Sakura Onna és la de poder participar a classes de defensa personal impartides per un mestre, i amb l’ajuda d’altres homes que hi col·laboren per tal que les dones puguin treballar sobre cossos masculins i s’enfrontin a la possible força d’un agressor. A les dones se les inculca des de petites a ser tendres, a esperar que el príncep blau les salvi dels perills, a ser sensuals i sensibles, però no pas a defensar la seva integritat davant un home quan no tenen més recolzament que el seu cos i el seu coratge. “Per això –diu l’Àlex- moltes dones tenen dubtes sobre venir a les classes de defensa personal o no. S’ho prenen com quelcom sense importància perquè així se les ha ensenyat. Sempre hi ha alguna cosa a fer, alguna excusa per no apuntar-s’hi (han d’anar a comprar, han de netejar). Inclús el seu entorn sol jugar en la seva contra prenent-se el tema com una broma, com una bajanada”. Malgrat aquest fet, és ben segur que és important que la dona sàpiga defensar-se, i no només això, que ho sàpiga fer des de que intueix que alguna cosa no va bé. “A les classes de defensa personal treballen a cinc nivells durant tot el curs, ja que fins que la víctima està al terra sota l’agressor han passat moltes coses, i és important aturar l’acció quan abans millor”.

–          La tercera via és la de la sensibilització social. I aquesta via ve relacionada amb la pregunta que va fer l’Àlex al principi de la tertúlia i amb l’escassa participació en la resposta: “Quants de nosaltres sabem d’alguna coneguda que hagi estat agredida o violada?”. La violència sexual és molt freqüent; molt més del que la societat en conjunt detecta. I des de Sakura Onna busquen i volen que, en primer lloc, la dona agredida parli sabent que l’únic culpable és l’agressor; i en segon lloc, que l’entorn de la víctima i la societat en general sàpiguen com tractar la víctima, què fer i què no fer. “Per exemple –comenta la Vanessa-, a la majoria dels casos en què les dones decideixen parlar, es forma un gran desordre al seu entorn, les exigeixen que els expliquin què va passar, les retreuen què feien en aquell lloc a aquella hora,  les obliguen a fer i dir tot ja, etc., i això no és bo per la víctima. L’entorn, la família, els amics, han d’entendre que la dona explicarà el que vulgui i a qui vulgui, i ho farà al seu ritme. No s’han de desesperar amb ella, sinó fer-la veure que ells són uns afortunats perquè ella els ha confiat aquest secret”.

I tenint en compte el conjunt d’explicacions que ens ofereixen l’Àlex i la Vanessa, i la semblança d’aquest delicte amb el dels abusos sexuals infantils en l’àmbit psicològic (en tant que ambdós provoquen la vergonya per part de la víctima, que creu ser còmplice, fins i tot culpable del fet justiciable comés contra ell/a), els representants de Sakura Onna al local d’Homes Igualitaris  no creuen que hi hagi un perfil determinat d’agressor, com també va dir la Vicki Bernadet a la seva xerrada.

I és que s’ha de desmitificar la figura de l’agressor. “Els violadors –diu la Vanessa- no sempre són malalts, o persones amb un trauma infantil per haver patit abusos. La majoria de violadors són persones normals. No sempre són indigents, immigrants, gitanos, o gent de classe social baixa. Només són homes que, més que buscar la satisfacció sexual (que ja de passada obtenen), cerquen el sotmetiment de la dona. A la presó, malgrat això, se’ls tracta diferent, com si fossin malalts mentals, i no solament això, sinó què a més, se’ls redueix la pena per bona conducta, per assistència a sessions que en teoria han de servir per a la reinserció però que després no eviten la reincidència, etc. Ni tan sols la dona víctima té tots aquests recursos al seu abast”.

 

I després d’una interessant tarda en què hem pogut sentir de primera mà com es treballa amb les víctimes d’agressions sexuals i violacions, la tertúlia acaba amb una reflexió nascuda de la següent qüestió: “I nosaltres, què hem de fer?” Hem de pensar, com ja em dit abans, que el fet que la víctima no ens expliqui tot no és dolent, i que en el moment que ens expliqui una mica més de la seva història, l’hem de fer saber que nosaltres som afortunats/es pel fet que ens hagi fet confiança. Mai no hem de sobreprotegir ni pressionar: hem de deixar-les fer el  seu camí. També hem de pensar que cada persona és un món, i que cada víctima es pren la vida d’una forma o d’una altra. “Hi ha víctimes –ens expliquen- que només han estat tocades i han caigut en depressió profunda, i d’altres que han estat penetrades i ho han portat millor”. I sobretot, hem de tornar a dir que no importa qui sigui l’agressor: la vida de la víctima es trenca de la mateixa manera.

Per tot plegat, perquè no importa qui és l’agressor, i perquè el que ha succeït ja no pot desaparèixer, a Sakura Onna es centren en teràpies mitjançant les quals la víctima pugui transformar el seu sentiment cap a un millor futur. El passat quedarà allà per sempre, i l’única forma d’evitar les tragèdies és conscienciar aquestes dones que tenen un futur per davant, un bon futur per davant.

Pel que fa als abusadors, als violadors, tenen dret a rehabilitar-se i ho faran si empatitzen amb la víctima i el seu patiment, si se’n fan responsables. És un procés en tot cas difícil, però del que poden sortir millorats personalment. Els ho devem a ells, però sobretot, els ho devem a les seves víctimes.

 

J.Compairé

J.L.Pérez

Proper cafè d’homes: “Com afrontar la violència sexual des de les noves masculinitats”

TERTÚLIES “CAFÈ D’HOMES”

(obertes també a dones)

COM AFRONTAR LA VIOLÈNCIA SEXUAL DES DE LES NOVES MASCULINITATS. AMB L’ASSOCIACIÓ SAKURA ONNA, ESPECIALITZADA EN ATENCIÓ A DONES ABUSADES SEXUALMENT.

Farem un col—loqui sobre les idees, sovint equivocades, que tenim davant de la violència sexual. A més, l’associació SAKURA ONNA ens donarà eines de com podem ajudar els homes una persona que ha patit una situació de violació o agressió sexual.

Us hi esperem al local

D’HOMES IGUALITARIS,

c. Vilamarí, 31,baixos (Metro Espanya) de Barcelona.

DIA 11 DE NOVEMBRE DE 2010 A LES 19 HORES.

Places limitades. Preguem que feu una reserva de plaça enviant les vostres dades a info@homesigualitaris.cat

ES DONARÀ UNA CERTIFICACIÓ D’ASSISTÈNCIA.

Coeducació

Pako Abril i Juanjo Compairé van presentat el dia 20 de maig de 2010 a la seu del Departament d’Educació, dintre d’una Jornada de formació en coeducació dirigida per Núria Solsona, els materials de coeducació per al segon cicle de l’Educació Secundària Obligatòria, titulats “Lliberta en relació”.   Aquests materials es poden descarregar del web de coeducació del Departament:   http://www.xtec.cat/innovacio/coeducacio/orfeu/index_orfeu.htmEls materials estan pensats per ser treballats a classe, en mòduls de dues hores  i estan dividits en tres nivells: 1.- EL GÈNERE ENS INFLUEIX. 2.- LA TRANSFORMACIÓ ÉS POSSIBLE. 3.- PROJECTE PERSONAL DE TRANSFORMACIÓ.   A l’acte de presentació han assistit més de 30 professores i professors responsables de coeducació en diferents Centres de Catalunya. A l’acte de presentació hem desenvolupat una de les dinàmiques que es proposen en el projecte, basada en la reflexió personal de l’alumnat i l’educació sentimental.   Es tracta de materials que s’estan experimentant i adequant en la pràctica; és a dir, que estan evolucionant.El projecte Orfeu està vinculat amb la línia de recerca impulsada per la nostra associació Homes Igualitaris. La nostra associació considera la coeducació (especialment la feta pensant en treballar també amb els nois) com a imprescindible per anar canviant els estereotips de gènere entre l’alumnat.

Grups de pares novells

 

A la localitat d’Esparreguera Homes Igualitaris, en col·laboració amb la Regidoria de Primera Infància de l’Ajuntament, ha impulsat la creació d’un grup de pares novells, amb la intenció d’oferir als pares que comencen a ser-ho un espai de reflexió conjunta.Es tracta d’un espai exclusiu per a pares sorgit a partir d’un espai mixt de mares i pares que hi ha a la localitat, anomenat “Espai nadó”.El programa de trobades del grup comprèn quatre sessions (una per mes) al voltant dels temes següents:

1.- LES NOSTRES INSEGURETATS I PORS.

2.- ÉS EL MATEIX SER PARE QUE SER MARE?

3.- EL MEU NADÓ, QUÈ M’APORTA I QUÈ LI APORTO JO?

4.- SER PARE I SER HOME AVUI.
De moment ja hem fet les tres primeres sessions i ens en queda la darrera. Han estat estones molt intenses de compartir sentiments i posar de relleu que esdevenir pares és una ocasió per als homes per recuperar el contacte amb nosaltres mateixos, el nostre món interior, el nostre infant i una certa millor harmonia amb el nostre entorn.

Homes Igualitaris vol considerar aquesta experiència com a pionera i susceptible de ser estesa a altres localitats del nostre país. Creiem que la paternitat és una de les palanques de canvi dels homes cap a postures igualitàries. Esperem, doncs, estendre-la a altres localitats més endavant.

Tertulia con Vicki Bernadet – Los abusos sexuales infantiles

 

Vicki Bernadet entra al local de Hombres Igualitarios como una más. Su pelo corto, en otros tiempos quizás negro puro, pero ahora canoso, refleja la mezcla de duros momentos que esta heroína ha pasado a lo largo de su vida y el nerviosismo que aguarda en su interior. Se nota que es una mujer activa, de aquellas personas que hacen, y hacen, y hacen, y cuando finalmente caen rendidas, piensan entonces en qué van a hacer. No se sienta desde que entra al local hasta que finaliza la charla, y en todo momento se muestra comprensiva con todo tipo de cuestiones que se lanzan para que ella, que no es ni más ni menos que una mujer luchadora, les dé respuesta.

 

Vicki Bernadet padeció abusos sexuales de pequeña por parte de una persona de su entorno. Ella, como todos/as los/as niños/as y adolescentes que son objeto de abuso, se calló muchos años, ahogando su secreto (palabra muy utilizada por los abusadores para evitar que el niño/a acabe confesando todo) en la soledad, y sufriendo consecuentemente enfermedades psicosomáticas. Es probable que aquella niña de nueve años se sintiera culpable de todo aquello y tuviera pavor a que alguien descubriera lo que ocurría.

¿Qué es el abuso?

La charla da comienzo a las siete de una tarde bañada por el Sol de principios de verano, y veintiuna personas (entre las que se encuentran estudiantes, psicólogos/as, psiquiatras, sociólogos/as, etc, pero ante todo, padres, madres, hijos e hijas) ya tienen sus ojos puestos en aquella mujer de apariencia débil, pero de instinto de total superviviente. Vicki Bernadet empieza explicándonos en qué consiste su fundación (www.fbernadet.org), cómo funciona, a quién presta amparo, y cuáles son sus bases, y posteriormente pasa a darnos un folio con siete preguntas a las que, por grupos de dos y tres personas, deberemos dar respuesta. Luego, a partir de esas preguntas se irá desarrollando el taller.

 

La primera idea que Vicki Bernadet introduce es la de que todos y todas, en algún momento de nuestras vidas, hemos sido abusados. Ella lanza una pregunta: “¿Alguno de vosotros ha padecido abusos?” Todos/as nos sorprendemos, y decimos “No” casi al unísono, incluso mostrando sorpresa por el tono excesivamente directo de sus palabras.. Pero no pensamos en que no sólo existe el abuso sexual infantil, sino que hay muchos otros tipos de abuso a los que probablemente sí hemos estado sometidos a lo largo de nuestras vidas. Hay abuso corporativista cuando entre profesionales colegas se encubren; hay abuso de poder cuando un/a superior se aprovecha de su posición; hay abuso institucional cuando la Administración se convierte en un fuerte al cual es casi imposible acceder con garantías suficientes; hay abuso físico y verbal cuando se comete violencia de género; hay abuso cultural cuando la religión o la tradición imponen puntos que chocan seriamente con los derechos fundamentales de las personas. Así, el término “abuso” se dividiría en un largo etcétera, incluyendo siempre actos que menoscaban la integridad (ya sea física, psicológica o social) de otra persona mediante la vulneración de los derechos de ésta. Pero hablemos del abuso sexual infantil. ¿Cómo definirían ustedes el abuso sexual infantil? Vicki Bernadet lo hace de manera fácil: el abuso sexual infantil no es ni más ni menos que “cuando el/la niño/a es objeto necesario para la satisfacción sexual de terceros”. A lo mismo se refirió, en 1985, el Conseil of Cientifics Affairs of AMA, cuando lo definió como “la utilización del niño por parte de un adulto con la intención de obtener placer sexual o beneficios económicos” (aunque aquí olvidaran que el abuso puede darse entre menores).

 

Así, y haciendo referencia a lo apuntado entre paréntesis, suele pensarse que para que exista abuso sexual infantil no es necesario que sea un adulto quien busque placer sexual con un menor como instrumento, sino que podría ser un menor de edad más elevada que el abusado, o incluso de la misma edad. Por ello, tal y como explica Vicki Bernadet, se piensa que hay abuso cuando hay una diferencia de edad entre abusador y abusado de cinco años cuando el abusado tiene once o menos años (por tanto, un/a adolescente de dieciséis años puede perfectamente abusar de un niño o niña de once, y un/a niño/a de once puede abusar de otro/a de cinco), o de diez años cuando el/la niño/a abusado/a tiene de once a trece. Esta explicación es relativa, en tanto que puede darse el caso de que exista abuso de un/a adolescente de quince años a un/a niño/a de doce, o de un/a adulto/a de dieciocho años a un/a niño/a de trece, o de tres niños/as de once años a un/a niño/a de su misma edad. Lo que Vicki Bernadet explica es que estas diferencias de edad son reglas que se aplican de forma general para determinar si puede o no haber abusos entre menores, aunque cuando existe coacción, la diferencia de edad deja de importar.

 

Con todo esto, debemos tener claro lo siguiente:

– Hay abuso sexual infantil:

• Cuando un/a menor de trece años participa activa o pasivamente, dando consentimiento o no dándolo, en actos sexuales como objeto necesario para la satisfacción sexual de otra persona. Aunque generalmente tendremos en cuenta las diferencias de edad de cinco o diez años según si el/la niño/a tiene hasta once años o hasta trece, el Código Penal dice en su artículo 181.2 que “se consideran abusos sexuales no consentidos los que se ejecuten sobre menores de trece años, sobre personas que se hallen privadas de sentido o de cuyo trastorno mental se abusare”. Después de esto, sólo aclarar que en este precepto podría existir un error al hablar de “abusos sexuales no consentidos”, pues todo abuso sexual es no consentido. Probablemente sería más adecuado hablar de “actos sexuales no consentidos”.
Entonces, puede entenderse que en general todo acto sexual que se lleve a cabo con un o una menor de trece años puede constituir el tipo delictivo de abuso sexual, en tanto que, aunque ese menor consienta, su consentimiento no será válido legalmente. Dicho de otra forma: la mayoría de edad legal para mantener relaciones sexuales con otras personas es a partir de los trece años, y por tanto, todo acto sexual llevado a cabo con un/a menor de trece años constituye un tipo delictivo.

 

 

• Cuando un menor entre trece y dieciséis años es coaccionado o engañado, sea la diferencia de edad que sea, para ser objeto necesario para la satisfacción sexual de otra persona. Respecto a este caso, el Código Penal, en su artículo 181.3, viene a establecer que se interpone la misma pena, y que por tanto, también se considera abuso sexual, cuando “el consentimiento se obtenga prevaliéndose el responsable de una situación de superioridad manifiesta que coarte la libertad de la víctima”. Y no sólo eso, sino que el mismo Código Penal, en su artículo 183, viene a manifestar la existencia de abusos sexuales cuando el consentimiento se obtenga mediante engaño sobre la víctima de entre trece y dieciséis años.

 

 

¿Víctima o cómplice?

Vicki Bernadet ha venido, en definitiva, a darnos unos consejos sobre cómo destapar unos abusos sexuales infantiles, cómo tratar al niño abusado, y cómo intentar prevenir el abuso. Para ello es relevante contestar a una pregunta: ¿El/la niño/a se siente siempre víctima del abuso? Y digo que responder a esta pregunta es relevante dada la tamaña cantidad de niños/as (sobretodo preadolescentes, infantes) que no se sienten víctimas del abuso, sino lo que es peor, cómplices de dicha conducta. En efecto, el/la niño/a suele sentirse culpable, coautor/a de una cosa mal hecha. “Por eso –comenta Vicki Bernadet- lo intenta esconder. Por eso, si se descubre todo, el/la niño/a no se siente liberado, sino pillado/a. Y por eso, muchas veces, cuando el abusado intenta poner distancia y resistencia, el abusador lo amenaza con contarlo para que sus padres lo echen de casa o para que a su mamá le dé un infarto y se muera”.

 

Ante esta situación, al niño/a muchas veces sólo le queda una salida: aprender a vivir con los abusos. Cuando Vicki Bernadet nos ha sorprendido con la pregunta sobre si habíamos padecido abusos en algún momento de nuestras vidas, casi todos/as hemos respondido negativamente sin pensarlo más de dos segundos. No hemos deparado en la cantidad de veces que nos hemos visto injustamente sometidos, porque al fin y al cabo aprendemos a vivir con ello, a normalizarlo para poder vivir de una forma más tranquila. En efecto, eso es precisamente lo que los niños/as, en su mayoría, hacen: normalizan los abusos sexuales, como si dicha normalización fuera, a su vez y valga la redundancia, normal. Como si fuera la única forma de evitar que algo de consecuencias tan horribles destroce sus vidas (muchos de ellos ni siquiera consideran la posibilidad de contárselo a alguien, dada la posición de cómplice que creen tener, y dada también la cercanía del abusador, que suele ser del entorno familiar). Los abusos son como un plato de lo que a un niño no le gusta y que éste debe comerse para evitar más problemas. Para él llega a ser algo normal que se le obligue a comer ese plato.

¿Cómo ayudar al niño a ser más fuerte para poner trampas al abuso?

No hace falta tener conocimiento de un caso cercano de abusos sexuales infantiles para advertir las graves consecuencias que éstos tienen para un niño. Por ello, hay ciertos puntos referentes a cómo intentar evitar que un niño caiga fácilmente en la telaraña del silencioso abuso, cuya cita creo importante, así como también lo ha creído Vicki Bernadet hoy frente a todos nosotros:

 

– Si algo hay que podemos hacer de antemano es enseñar a un/a niño/a a decir NO. La negativa de un/a niño/a suele identificarse con la mala educación, con malos modales. Al niño/a no se le enseña a decir que no, sino que se le instruye para someterse a la voluntad del adulto. Da igual que el/la niño/a esté un día enfadado/a, o triste, o cansado/a: el término “no” es poco respetable en su lista de palabras. Sin embargo, tan cierto es esto como que los/las niños/as tienen sus propios derechos. Y no es cuestión de hacer demagogia sobre esto, o preguntarse si es que “al final va a ser que los/las niños/as van a poder hacer lo que les venga en gana”. No. La cuestión es que un/a niño/a tiene derecho a la intimidad de su cuerpo, y es por ello que mientras que a unos/as no les importa que su mamá o su papá les ponga a hacer sus necesidades en un parque delante de los ojos de decenas de personas desconocidas, otros sentirán vergüenza y tendrán derecho a solicitar un sitio algo más privado (aunque la mamá o papá de turno tenga que gastarse 1’5€ en un café o en un paquete de chicles), mientras que unos/as adorarán bañarse con su papá o con su mamá, otros/as preferirán hacerlo privadamente (incluso aprendiendo a bañarse solos más rápido).

 

– Algo que mantiene íntima relación con lo anterior es cómo se enseña al niño/a que la educación y el contacto carnal son piezas de un mismo elemento. Y es que algo tan arraigado en nuestra sociedad como los dos besos de saludo y de despedida no pueden escaparse a la lista de cosas que debe enseñársele a un/a niño/a. “Hay niños/as – comenta Vicki Bernadet- que van a visitar a su abuelo a una residencia y tienen que dar besos a todas las personas que hay en la sala. A personas que, por su aspecto, o por su deterioro, quizás ni siquiera nosotros se los daríamos” Sin embargo, ¿qué pensarían ustedes si les digo que una gran cantidad de abusos sexuales empiezan por los besos? Es necesario enseñar a un/a niño/a a tener respeto, pero debemos separar la educación del contacto carnal. Un/a niño/a, al igual que un adulto, puede querer o no querer dar besos. Sin embargo, al niño no se le enseña algún otro tipo de saludo (como dar la mano, como decir “buenos días señor”, etc). “Recuerdo que una vez me explicaron –nos cuenta Vicki Bernadet- el caso de una niña, hija de una conocida de una amiga mía. Un día paseaba con su madre y se encontraron a una señora, conocida de la madre. La señora le pidió a la niña que le diera dos besos, y la niña, que no quería, dijo que no le quedaban besos, que se le habían acabado”.

 

– Todos/as en la infancia tenemos el deseo de realizar solos/as la mayor cantidad posible de actividades o ejercicios. Necesitamos sentirnos autónomos/as, autosuficientes en muchos aspectos. Apenas al año de nacer necesitamos aprender a desplazarnos solos/as; con cinco años queremos atarnos el calzado como hace ya algún amiguito; con diez sentimos la necesidad de no ir acompañados/as al colegio con nuestros/as ascendientes, y así un largo etcétera. “Un/a niño/a autosuficiente es un niño más seguro de sí mismo, y la seguridad es una barrera más que puede ponerse frente a la posibilidad de que existan abusos.”, comenta Vicki Bernadet.

 

¿Qué hacer frente a un/a niño/a abusado/a?

Muchas veces los abusos no son detectados por una confesión del niño/a, sino que se llega a la conclusión de que éste/a está siendo sometido/a a abusos por su conducta, por el bajo rendimiento escolar, por informes psicológicos, etc.

 

Aun hace mucho más difícil que el/la niño/a se atreva a hablarlo el hecho de que el abusador sea mayoritariamente alguien de su más cercano entorno (en un 30% de ocasiones su propio padre). Los miedos corroen la mente del infante: la posibilidad de que sus progenitores se separen por su culpa; de que su mamá caiga en depresión, o de que metan a su papá en la cárcel (debemos tener en cuenta que el niño, casi siempre inconsciente de que los abusos sean algo “tan malo”, siguen queriendo a su padre, aun cuando éste es un abusador).

 

Pero otras veces (aunque no son la mayoría) un/a niño/a se acerca a una persona de confianza para contarle lo que está sucediendo. En ocasiones por propia iniciativa, y en otras como consecuencia de ciertas sospechas desde el entorno familiar y educativo. El/la niño/a puede sentir que no le gusta lo que le hace esa persona, que no quiere seguir con ello. Un/a niño/a, como un adulto, puede explotar, puede necesitar desahogarse. ¿Y qué es importante tener en cuenta cuando esto sucede?

– En primer lugar, NUNCA se prometerá al/la niño/a que no volverá a suceder, porque lo cierto es que hay muchas posibilidades de que eso no sea así y el/la niño/a podría sentirse traicionado/a. Se le prometerá que se hará lo posible para que todo cambie, pero se le hará comprender que aun tiene que aguantar un poco más.

– Es importante no mostrarse nervioso ante el/la niño/a. Él ha decidido contártelo a ti porque confía en ti, y tú debes responder a la confianza que él te otorga ofreciéndole serenidad, tranquilidad, seguridad. “Luego –dice Vicki Bernadet- ya llorarás por las esquinas, pero con el niño mantén las formas, un tono de voz tranquilo, porque es lo que él necesita”.

– Debemos demostrarle al/la niño/a que nos sentimos plenamente orgullosos/as de que “él o ella nos quiera tanto como para contarnos algo tan sumamente importante”. El /la niño/a debe sentir que no se ha equivocado al contártelo a ti, porque tú vas a ser la persona más adecuada para ayudarle.

– Es importante no hacer preguntas al niño/a sobre lo sucedido. Debemos dejar que él/ella nos cuente lo que quiera, hasta donde él/ella crea oportuno. Hay varias razones para pensar esto:

• La víctima nunca debe sentirse obligada, presionada a contar lo que no quiera contar.
• Se ha llegado a contar que una persona abusada ha tenido que repetir los hechos hasta 4 veces durante el proceso penal. Ello, como es obvio, constituye un elemento escabroso para una víctima que ha padecido abusos sexuales.
• El abuso sexual constituye un delito, y la justicia es muy sensible. Dicho de otra forma, el hecho de que se le hagan muchas preguntas a la víctima, y que ésta sea llevada a diversos profesionales independientes al proceso penal (no se equivoquen: es probable que los informes psicológicos realizados por psicólogos privados no constituyan material probatorio alguno) podría hacer pensar al juzgador que el/la niño/a ha caído en una inducción, lo cual, como es lógico, agravaría la posición de la víctima.

Llegados a este punto, y después de una charla que, no pareciéndolo, ya ha llegado a las dos horas, Vicki Bernadet acaba su taller informándonos de que no hay perfil de abusador en cuanto a personalidad. Lo único que las estadísticas muestran es que un 98% de abusos se producen por parte de hombres, frente a un 2%, que se producen por parte de mujeres (otro dato es que de las víctimas abusadas, sólo los hombres adoptan con el tiempo el papel de abusador, y no las mujeres).

 

He aquí nuevamente el problema de género: la mayor parte de presos son hombres; la mayor parte de toxicómanos son hombres; la mayor parte de accidentes laborales y de tráfico tienen como protagonistas a los hombres, etc. Y con todo esto, ¿Aun hay gente que sigue pensando que no nos hace falta cambiar? ¿Aun hay hombres que siguen pensando que todo esto es algo que no nos incumbe?

Al fin y al cabo, los abusos sexuales infantiles son una muestra más del daño que la masculinidad tradicional nos hace a todos/as.

 

 

 

Tertúlia amb l’Anna Maria Vidal

Dijous dia 9 de setembre va tenir lloc una tertúlia, al local d’HOMES IGUALITARIS. En aquest cas, la va dirigir Anna Maria Vidal, coneguda periodista, dramaturga i especialista en comunicació i assessora en processos de creixement personal.

Interessada en el fenomen dels grups de paraula, és autora, entre altres obres, de “Diálogos vitales” (Ed. Icaria) sobre els cercles d’homes i de dones. Traduí, també, el llibre de Patrick Guillot, “Cuando los hombres hablan”, sobre els grups d’homes en la francofonia.

També experta en temes de comunicació, és autora del llibre “La autoridad natural” (Ed. Icaria).

Les nombroses persones assistents a la tertúlia van debatre sobre la necessitat de canviar el paradigma de comunicació entre les persones i entre homes i dones. Es tracta de passar des d’un model basat en la rivalitat, la imposició i la malfiança en un altre que es basi en la cooperació, en l’horitzontalitat, l’escolta activa, la co-creació, l’obertura empàtica a l’altre.

Per tot això és imprescindible un treball personal de connexió amb un mateix /amb una mateixa fet en relació, en què els cercles d’homes i de dones són una peça molt important.